Message in a bottle

Yesterday I went with some friends to the The Police concert. It was great! But, for God’s sake! I have never seen so many people together. According to the papers, there were about fifty-five thousand people. Not bad! First of all, we made a rendezvous at the Sortidor Square, in Poble Sec. David, Eline, Paula (the Argentinean girl), Frede, Martí, Sílvia, one Italian friend of hers, Mireia and I started walking from there to the Olympic Stadium all together. The main streets to arrive at the top of the Montjuïc Mountain were jammed with cars and even the motorbikes could not run. Outside the stadium, there were plenty of people trying to sell some tickets. It was worrying to see guys offering half price tickets. Nevertheless, when they bought them three months ago they thought the resale would be the best business in their whole life. The entrances were crowded and it was really difficult to walk among the people. Finally we managed to get inside. The next stop was the toilettes. Obviously, for the women’s ones there was the longest queue I have ever seen. So, I decided to go in the men’s toilettes. It was very quick. Already in the court, I met some acquaintances from Cambrils: Dani Morell and the Marina restaurant brothers. Very funny! They were with Nuri Mariné and Laura Gil, very good fiends of mine, but I didn’t see them.
Suddenly, about 30 minutes later than expected, the lights were switched off and the music started. For the entire concert I could only hear the sound because I could not see the group. I’m too small or people are too big, but I could only see rows of heads in front of me. So, for me the concert was like an “act of faith”: I must believe Sting, Andy Summers and Steve Copeland were the three on stage but I cannot swear it because during the concert I didn’t see them. I have see them only in pictures, the ones Paula took. I really enjoyed the spectacle. Sting still conserves his broken typical voice. Andy Summers was perfect on drums and the guitar sounded nice. I don’t like crowded concerts, but I have to confess that yesterday was a great day.
At the end, we met Raúl and Emma. Someone offered them tickets for free because he could not sell them. Incredible! Ryan’s was the place where we celebrated one of the best experience of our leisure.

Miscel·lània

El cap de setmana ha estat profitós.
Divendres al migdia vaig dinar amb el Quico Domènech, la Cori Sebastià, el Vítor i la Pati. Vaig convocar-los jo perquè de tant en tant m'agrada passar per Canal Reus TV i recordar vells temps. A l'arribar em vaig trobar amb una novetat: el Joan Pérez deixa la tele per anar a treballar al departament de comunicació dels socialistes de Tarragona. La feina és bona, però pel Joan representa una baixada de pantalons, ja que "no són els seus". Joan, quan es tenen dues criatures i una hipoteca és igual qui siguin els teus. Tu ets un bon professional i com a tal has d'exercir.
Els cinc vam dinar a Casa Coder, a la plaça del Mercadal. Vam menjar més que bé per 13 euros. És un lloc recomanable.
A la nit, vaig sopar a casa de la Mireia i del Dani. L'Anna Barri, el Jordi Serra i jo vam ser els afortunats de provar la deliciosa cuina que elabora la parells. Em vaig quedar gratament sorpresa dels plats que ens van preparar: tomaques farcides de formatge fresc tapades amb cogombre, pebrots del "piquillo" farcits de marisc i sèpia guisada amb rovellons. Olé! El Jordi va portar vi del Priorat i jo una botella de whisky de Malta i vam fer net. Durant el sopar vam parlar d'un tema importan: el viatge al Japó. L'amiga japonesa del Jordi, la Yumé, es casa i està convidat a l'enllaç. Aprofitant que el nen serà allà hem decidit fer-hi les vacances. Les dates fixades, en principi, són del 25 de març al 8 d'abril. Així podria estar per Setmana Santa a Barcelona i poder treballar fent substitucions.
Dissabte no vaig fer gran cosa. De bon matí, depilació a ca la Rosa i a la tarda Esclat, ja que la Júlia va guanyar un premi de dibuix en el concurs de Pintuta dels supermercats. Al pujar a l'escenari a buscar el diploma va ensopegar i es va posar a plorar. Pobreta meva, quin disgust! El Pol, després de 4 anys seguits de tenir premi, no,li va tocar res. El més curiós de tot és que el mag que animava la festa era el Gilbert, un tio d'algun poblet del Baix Camp que va guanyar els 600.000 euros al concurs "Allá tú" del Jesús Vázquez a Tele 5.
I ahir va ser un dels grans dies de l'any pel papà. Vam fer la trobada dels Estrada a la finca. La tieta Dolores i la Carme ja no van poder benir i el tiet Josep M. és mort, així que va ser una mica trist. Tot i així erem uns 40. Va estar bé, molt emotiu, sobretot quan la M. dels Àngels, en nom dels cosins, va agrair el convit del papà i va incitar a continuar la trobada tot i que els "grans" ja no hi siguin. I és que no hi ha res que duri 100 anys.

David Delfín "kills the thing he loves"

Estic escandalitzada! Els que em coneixeu sabeu que m'encanta exagerar i usar aquesta expressió sovint. L'utilitzo tantes vegades que fins i tot crec que li he fet perdre el sentit literal --ofendre la consciència d'algú amb alguna cosa immoral--. Però, avui, vull tornar a dotar de tot el seu sentit aquesta expressió i repeteixo, estic més que escandalitzada. La raó és una samarreta dissenyada pel megafashion i provocador David Delfín. He vist la Bimba Bosé desfilant per Cibeles Madird amb una samarreta llisa amb unes lletres enormes on es podien llegir les paraules "Each man kills the thing he loves" (cada home mata allò que estima). I jo em pregunto, què és el que s'estimen els homes? Em nego a pensar que s'estimen el seu gos, perquè si és així voldria dir que maten la seva mascota i seria molt trist. Aleshores, per la mateixa regla de tres, em nego a pensar que els homes s'etimen les seves dones. És més, aposto perquè les odiïn a mort. Segons el disseny del Delfín, si un home estima la seva dona la mata. I punt.

Disculpeu la reflexió, potser en aquesta prenda de vestir hi ha un missatge de crítica als assassins i de repulsa a la xacra de la violència de gènere o domèstica o com en volguem dir. Però jo no veig aquest missatge per en lloc. Ans al contrari. Veig una frase poca-solta, políticament incorrecta i amb un to irònic que no em fa riure gens. Abans de sortir a la passarel·la a ensenyar les seves creacions no hi va haver ningú que gosés dir-li al Delfín que el color de la samarreta és moníssim però que les lletres hi sobren? Una mica més de sentit comú, sisplau. O potser no em cal patir pel missatge de la samarreta, perquè com que els homes el que més s'estimen és el seu penis...

Star System Stalinià

Ahir vaig llegir a La Vanguardia una crítica de Stalin, l'adaptació que ha fet Josep M. Flotats de la novel·la "Une exécution ordinaire" de Marc Dugain. No recordo qui signava l'article, però l'autor, tot i lloar Flotats per la seva trajectòria professional deixa clar que l'actor --i director-- patina en aquest muntatge. L'obra és una reflexió sobre els dos darrers de vida del dictador Yósif Stalin. Els fets trancorren a Moscou al 1952, any en què es va produir l'escàndol de "les bates blanques": Stalin va acusar una sèrie de metges jueus de conspirar contra ell i contra la URSS. Segons el crític de La Vanguardia, Flotats interpreta un Stalin poc real, dèbil i vulnerable, i això fa que el personatge sigui poc creïble. I per què poc creïble? Doncs, perquè Stalin va ser un dictador sense escrúpols que va basar el seu poder en el terror. I, presisament Flotats no és terrorífic. No estic del tot d'acord amb el crític. Si deixem de banda la cantarella recitativa d'en Flotats, típica del gran teatre francès, a mi em sembla que el protagonista fa una intepretació magnífica del Stalin. Pels interessat podeu veure l'obra al teatre Tívoli de Barcelona.
Vaig tenir l'honor d'anar a l'estrena mundial, amb la Marta Armengou de Localia. El comentari meu va ser "si aquí cau una bomba ens quedem sense star-system català". Jo sempre fent amics... El comentari va ser políticament incorrecte, però del tot cert. Com diu Lluís Foix a la seva columna de La Vanguardia, hi havia "algun prohom de la nostra cultura i polítics". Es deixa, en Foix, un seguit de noms i nomets que no s'engloben dins d'aquestes dues categories, perquè de "prohoms" tene poca cosa: periodistes, models, actors i actrius de 2ª... En fi, tots aquells que els programes de TV3 han entrevistat 500 vegades i que ja no saben què més explicar.

Rennes, 10 ans

Il y a 10 ans, j'étais à Rennes. C'était la première fois que je devais passer autant de temps à l'étranger. Je suis arrivée à Rennes vers le premier septembre et je devais y rester jusqu'au mois de février. Finalement j'y suis restée 9 mois. Quelle bonheur! Quel ambiance! À l'époque j'étais en Sciences Po, donc j'ai eu une bourse Erasmus pour continuer mes études à l'IEP (Institut de Sciences Politiques) de la capitale de la Bretagne Française. Je n'en connaissais rien de la région, mais les gens m'ont surpris. On dirait un peu comme les catalans: d'abord un peu méfiantes et froids, mais après la connaissance le bretons sont chaleureux, sympathiques, ils aiment bien manger, danser et faire la fête. Mais, franchement, j'ai rencontré très peu de bretons. La plupart des gens que j'ai fait connaissance à Rennes étaient étrangers ou ils venaient d'une autre région française. Je garde un très bon souvenir de Rennes pour différentes raisons: j'ai rencontré plein de bons amis, j'ai appris à me démerder toute seule, j'ai appris beaucoup de choses sur l'Europe, ses gens, les relations internationales... et bien sûr parce que j'ai trouvé mon Matthi. Je suis sortie avec lui un an et trois mois, on s'aimait bien mais la distance refroidit les sentiments. Pourtant, on est toujours en contact et le premier WE du mois d'octobre je vais à Berlin pour lui rendre visite.

Toute cette histoire pour dire que j'ai proposé à Matthias, Felix, Maria, Paola et Stephan de nous retrouver à Bruxelles pour fêter les 10 ans de notre connaissance. Et. à mon avis, ça va être compliqué. À cause de mon boulot, j'ai des horaires un peu bizarres. Je travaille souvent de vendredi à dimanche, donc pour moi c'est difficile d'avoir un WE de libre pour voyager en Belgique. Pourtant, j'ai eu de la chance et j'ai tous les WE d'octobre libres, donc j'ai proposé le 13-14 pour le rencontre de la famille rennaise. Je leur envoyé un e-mail avec quelques photos drôles de notre séjour en Bretagne...
Malheureusement Felix a répondu qu'il ne peut pas, car il sera en voyage de travail. Puis, Maria et Felix ont proposé un WE du mois de novembre ou décembre, mais ils ne comprennent pas que je n'ai connais pas encore les horaires pour ces mois là? Je me sens triste et impuissante, perce que je vois presque impossible de se rencontrer tous ensemble de nouveau. Dommage!!!

Se m'apaga la veu

Estic morta de son. Avui he treballat de 6 a 14'45h i això de matinar no em prova massa. El dia ha estat dur, perquè ha faltat un tercer redactor i la Marta Blanco i jo hem estat força entretingudes. El meu horari habitual de setembre és de 7'30 a 16'15h, però la Marta me l'ha canviat per poder anar a la Dra. Arias, una foniatra. Tenia hora demanada des de fa 3 mesos per consell exprés del Dr. Oliach, el meu otorrino de Reus. La visita ha durat una hora i ha estat molt intensa. M'ha fet parlar fort, fluix, cridar, fer sons guturals... Però, el més divertit de tot ha estat quan m'ha fet cantar "Cargol treu banya", "el Gegant del Pi" i "Cumpleaños feliz". Certament, se m'ha escapat el riure. Veure'm cantar és un poema... La Dra. també ha rigut i no era per menys. M'ha fet fotos de les meves cordes bucals i al broma m'ha costat 190 euros. El diagnòstic ha estat clar: dos edemes, provocats per un problema congènit, que dificulten que les cordes es tanquin correctament. En conseqüència perdo molt d'aire al parlar i he de forçar la veu. Això provoca que parli amb un to molt alt i que em quedi afònica sovint. Conclusió: operar per treure els edemes. Primer, però, caldrà que faci recuperació i exercicis de veu amb una logopeda.

Després de la visita volia passar a veure el Pol i la Júlia, els meus nebots. Però he trucat al meu cunyat, el Joe, i m'ha dit que estaven al dentista. Aparentment, avui, era dia de metges per la família Estrada. Així que he decidit anar al gimnàs. Darrerament em canso molt, i avui he quedat literalment extenuada. A l'acabar la classe m'he revifat amb l'aperitiu que ha ofert un tal Paco, el nou propietari del restaurant del gimnàs on vaig, el Mocri, al carrer Morales de Barcelona. Un indret vell, rònec, però amb gent agradable i acollidora.

I per acabar la jornada, he fet una trucada que feia molt de temps que tenia pendent: a la Glòria de Girona. Acaba de tenir un fill, el Guillem. És tan maca la xiqueta aquesta, que estic més que segura que serà una marassa.

Tot ha començat en diumenge...

Michel est toujours au Yémen. Il est parti il y a 10 ou 12 jours, mais on dirait une éternité. Il va bien, Sanaa, la capitale, lui a beaucoup plu. Il se trouve maintenant au sud dans le golfe d'Aden à environ 200 km de Mukalla, où il fait un travail de topographe, car ils construisent un terminal gaz/pétrole. Ce n'est pas facile de bosser là-bas. Il fait trop chaud, entre 35 et 40 º. Pas mal! L'endroit où Mich bosse est comme Guantanamo, sauf que les terroristes sont à l'extérieur. Il travaille entouré des soldats et il ne peut pas sortir du camp. D'ailleurs, j'ai reçu aujourd'hui un e-mail de Camille. Son père va beaucoup mieux, après un infarctus. Je suis très contente, car elle est plus calme.

Avui fa un any de la darrera Llagostinada dels Serra. Va ser un festival. Una vegada més, vaig ser la MC, altrament dit "mestre de cerimònies": micro en mà vaig animar la vetllada. Tot i que s'ha de reconèixer que les festes de cals Serra s'animen soles. La gent hi va disposada a passar-s'ho bé, xerrar, ballar i sobretot menjar llagostins i beure bon vi. Tot és possible gràcies a l'organització: la Marta, el Pep, el Xavier (bateria de Kota Zero), el Marc i el cosí Jordi. Evidentment, hi ha moltes altres mans que hi treballen, però el pes de la festa recau en els Serra-Marco.
Fa un any, doncs, vaig conèixer el Vila, guitarra de Candymenband. La primera vegada que ens vam veure va ser un mes abans a la Nit d'Artistes, a la plaça del Setge de Cambrils, però des d'aleshores no havíem tornat a coincidir. Va ser el 16 de setembre del 2006 que ens vam tornar a veure. I des d'aleshores sóc una freaky d'Internet. El Vila, sense ell ser-ne conscient, ha estat qui m'ha despertat una curiositat brutal per la xarxa. Gràcies a ell m'he interessat pel Myspace, pel Youtube, pels Blogs, per grups de música que no sabia ni que existien... I aquí estic, amb un blog que avui s'estrena. Des d'aquí, una crida a la família Serra-Marco perquè tornin a organitzar una nova edició de la Llagostinada al seu nou tros i així poder conèixer gent interessant i passar una bona estona.