dilluns, 17 de desembre del 2007

Acabo de rebre a Barcelona la Revista Cambrils del mes de novembre. Em vaig subscriure dilluns passat en una de les meves visites llampec a la vila. Quan l'he tinguda a les mans i l'he fullejada m'han vingut unes ganes tremendes d'escriure. De fet, sempre tinc el cuquet d'explicar coses a través de la lletra, però la majoria de vegades em falta temps. Avui estic cansada, costipada i trista. Malgrat tot, escriuré.
I ho faré sobre la nominació als premis Goya. Avui l'"Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas" ha anunciat que "El Orfanato", l'òpera prima de J.A. Bayona, té 14 nominacions al Goya, entre elles la de millor pel·lícula. I REC, del català Jaume Balagueró, només n'ha aconseguit dues.
Per una banda estic satistesta. REC és una cinta dolenta, en definitiva. Tot i que ha estat rècord de taquilla i gràcies a ella, el cine espanyol ha tingut una bona recaptació, no sempre el que la gent tria per mirar és un bon producte. De REC se n'ha parlat molt. Sens dubte, el tràiler està molt ben muntat i incita l'espectador a anar a descobrir la terrorífica història que planteja. Però, un cop al cine, la decepció és majúscula. El film no fa por, simplement fa fàstic. Es veu sang i fetge i més fetge i sang. No m'agrada aquest tipus de pel·lícules que recorren a la víscera per accentuar el nivell de pànic. De tota manera, és possible que el Goya a la millor actriu novell se l'endugui la protagonista, la Manuela Velasco. Fa d'una reportera histèrica a la qual acabes odiant per pesada, poca solta i morbosa.
Però pel que fa a "El Orfanato" estic súmmament decebuda. Com pot tenir 14 nominacions si és una de les pitjors pel·lícules de l'any? Tal com diu el meu company de feina al 3/24, Sergi de Paz, quan va veure "El Orfanato" va recordar perquè feia tan de temps que no anava al cinema. Jo penso el mateix. Amb pel·lícules de tan poc nivell se te'n passen les ganes. "El Orfanato" és una cinta inspirada en "Los Otros", de l'Alejandro Amenábar, però sense crear la tensió que produïa la pel·li interpretada per la Nicole Kidman. Al meu parer, Bayona ha fet una max-mix de diferents moments de por d'altres films: portes que es tanquen de sobte, sorrolls estridents, zones fosques... A més, al final de la cinta, el director tracta l'espectador d'imbècil. Cal que ens digui tan explícitament que la Belén Rueda ha passat a millor vida? El film hauria d'acabar 5 minuts abans del que ho fa. Aleshores guanyaria molt. "El Orfanato" ha estat un boom mediàtic, però la seva qualitat no ha estat al nivell del ressò que ha tingut.
Malgrat tot, la Belén Rueda m'agrada. Tinc debilitat per ella i no m'imoprtaria que guanyés el Goya a la millor actriu.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Just for laughs


Mai hagués pensat que escriure un monòleg fos tan difícil. Total, el món està ple de guionistes que alimenten les butxaques del Buenafuente, l’Eva Hache, el Quequé, l’Amparo Baró... Uns amb més fortuna que d’altres, evidentment.
Tothom recita historietes i és evident que algú les escriu. D’on collons treuen la imaginació? Bé, la imaginació o les ganes d’explicar segons quines bestieses.
Al final ja n’estic una mica tipa de sentir les exaltacions feministes de la Baró (si és que aquesta dona té alguna cosa de femenina) o de sentir els relats d’infantesa del Buenafuente a la Salle de Reus.
Jo, si hagués estat un nen baix i grassonet, lleig, amb ortodòncia, ulleres de cul de got i imberbe fins els 20 anys, potser també m’hagués dedicat a l’humor.
Però no ha estat el cas. Sóc una tia guapa, intel·ligent, simpàtica i segons diuen plena de confitura. Ma mare es deprimiria si sabés que en lloc de parir una filla va parir un pot petit ple de confitura.
Però això de l’alçada no m’ha important mai, sempre ho he portat amb dignitat.
De fet no vaig adonar-me que era baixa fins que als 22 anys em van dir que tothom tenia melic i jo els deia que no. Aleshores vaig apartar-me els pits, un cap a cada costat, i al bell mig de la panxa, efectivament vaig descobrir el meu llombrígol.
Però a mesura que em faig gran (no en talla, sinó en anys) me n’adono que no només sóc petita, sinó que minvo. Als 18 anys tenia una talla 38 i m’havia d’escurçar mínimament els baixos dels pantalons. Als 24 anys feia una 36 i la vora ja era d’uns 20 centímetres. Ara en tinc 30, i faig una 34 i ja no em faig la vora, simplement demano que em tallin el camall per la meitat i amb la resta de teixit em faig una faldilla.
Les meves amigues em diuen que tot això és per culpa dels fabricants de roba, que han modificat les talles per evitar problemes d’anorèxia en les xiques més joves.
No ho acabo d’entendre. Amb aquesta actitud els fabricants de roba estan aconseguint que em presenti pel càsting de la pel·li “La increible mujer menguante”. El Jack Arnold no dubtaria en agafar-me a mi com la gran protagonista del film.
El pitjor de tot és aguantar les bromes dels amics íntims. A vegades es pensen que per ser íntims es poden permetre dir segons què. L’altre dia un col·lega va dir-me per telèfon que m’imaginava amb un conjunt de roba interior sexi, asseguda en una cadira de la cuina amb els peus penjant, una cullera sopera, pot de Haggen Das i els llavis plens de xocolata belga amb tropezones de xocolata negra. Semblava una fantasia sexual, però no, era una declaració explícita de què em faltava un pam per poder tocar amb els peus a terra.
En canvi al llit no he tingut mai cap problema; això sí, he evitat els 69’s perquè si el noi és molt més alt que jo, corre el perill de quedar-me en el 68 i mig.
Què ho fa que segons amb els ulls en què et mirin et veuen d’una manera o d’una altra? El meu pare sempre em diu “Cara pigada, cara estimada”. És una frase tendra, plena d’afecte paternalista i sobretot molt encoratjadora, tenint en compte que quan jugava a bàsquet amb el Cambrils les companyes d’equip em deien, després del partit, que semblava “un plato de lentejas con tomate”. Quina falta de tacte!!
Sort que el meu pare no ho va sentir mai això. Li hagués agafat un cobriment de cor. I sabeu per què no ho va sentir mai? Doncs perquè no em va acompanyar mai en un partit de bàsquet. Bé, sí, va venir el dia que debutava, i l’home ja en va tenir prou. Resulta que vaig sortir a substituir la base que es va asseure a la banqueta amb cinc faltes personals quan tan sols faltaven 8 segons pel final del partit. Dins meu vaig pensar “Judit, tu no tindràs un minut de fama, només disposes de 8 segons, així que ja pots lluir-te”. Així que vaig entrar al camp decidida, vaig ensopegar amb un dels cordons que portava sense lligar, vaig caure a terra, em vaig fer un trau sota la barbeta i... vaig perdre una lentilla!!! Oléééé!!!
Mon pare es va posar neguitós, però no de preocupació, sinó de vergonya. El que havien de ser 8 segons de glòria es van convertir en 3 setmanes de calvari aguantant la conyeta de les meves companyes d’equip.
En canvi, els pares de les companyes sempre van ser molt comprensius. Vista la meva estrena, van entendre que el meu pare no volgués fer cap altre desplaçament i sempre van oferir-me d’anar en el seu cotxe. És sabut que els clubs amb poc pressupost no es poden pagar autobusos per anar aquí i allà i tot córrer a càrrec dels progenitors.
Jo em desplaçava amb el Santos. Era el pare de les dues bessones de l’equip. Era un tio encantador, però la seva professió va arruïnar la meva vida. Era profe de l’autoescola de Cambrils i el seu cotxe disposava dels pedals addicionals al costat del copilot. El Santos amenaçava amb pena de mort que qui prengués la plaça del copilot toqués els pedals. I evidentment, les cruels companyes del meu equip sempre em feien posar a mi al davant, perquè era un tap de bassa i d’aquesta manera no arribava als pedals. Quin trauma, Senyor!
Petita, miop, amb un trau a la barbeta i amb la cara plena de pigues. La fila perfecte per devenir monologuista.