Mongòlia

Des que ahir al matí vaig tancar la Pagina 6, he vegetat per casa. Encara no he sortit i avui a les 22h ho faré per primer cop en 48 hores per anar a traballar. La nit es presenta dura. I jo estic més tova que mai!
Mentre dinava, he mirat un documental al 33. El tema era Mongòlia. Apassionant! El reportatge m'ha portat de nou a les estepes mongoles i m'ha tornat a apropar a aquella gent amable, acollidora i sempre somrient que vaig conèixer. El documental ha tractat qüestions que jo desconeixia, com que el voltor negre de Mongòlia està en perill d'extinció i que hi ha moltes marmotes en un dels parcs naturals del país. Ara no recordo exactament el nom, crec que era el Parc Natural de Hustai, però estic 95% segura que és l'indret on les JAM (Judit, Marta i Anna) vam anar per veure els takhis, els cavalls salvatges mongols que viuen en llibertat. Recordo que vam matinar per poder apreciar els cavalls de Przewalski i en vam trobar més aviat poquets, però va valer la pena.
Encara tinc les fotos del viatge a Mongòlia per col·locar i endreçar en àlbums. Les tinc avorrides damunt de l'escriptori des de fa més de 2 anys. Però no m'ha calgut regirar massa per trobar el mini diari que vaig escriure durant només 5 dies. La Marta va ser molt constant i va plasmar les vivències durant els 20 dies que va durar el viatge. Jo, de seguida me'n vaig cansar. Però, la lectura ràpida dels escrits m'ha transportat de nou a Mongòlia.

DISSABTE 20 AGOST 2005: La Paola ha marxat de bon matí, a les 6'10 el taxi l'ha vinguda a busca. Me n'he entornat al llit fins a quarts d'11. Quan m'he llevat encara no m'havia fet a la idea que avui és el gran dia. He passejat per BCN buscant candaus per tancar la motxilla. Millor que al mes d'agost no et passi res per aquesta ciutat: està tot tancat!! La tarda l'he passada fent la bossa, no estic massa contenta del que finalment he decidit prendre, però... Déu proveirà, diuen! A les 9 del vespre, ens hem trobat les 3 magníiques a l'estació de Sants. A l'Anna l'han acompanyat son germà, el Cipri pescata i sa cosina Mireia. Hem tingut pànic un cop hem arribat a l'aeroport en tren: la Marta no trobava el seu passaport! Durant uns minuts ens hem pensat que se l'havia deixat a ca l'Eli. Un cop trobat, tot ha anat rodat.

DIUMENGRE 21 AGOST 2005: Després de la meva experiència a Strasbourg amb la Irina i la stagière del segon trimestre, l'Ala, continuo afirmant que els russos són bruts, maleducats i prepotents. L'avió, d'Aeroflot, anava ple, feia pudor, jo no tenia espai per les cames, aixíq ue l'altra gent no vull ni imaginar-m'ho!! Les hostesses no ens han fet ni una rialla i l'anglès elmparlen pitjor que jo. El vol ha durat quatre hores que s'han fet eternes. Això sí, m'he quedat parada quan l'avió s'ha aturat després de l'aterratge: ningú s'ha aixecat fins que el llum de "desfer-se els cinturons" s'ha apagat. Igual que a Espanya... Ara estic a l'aeropot de Moscou, són 14 hores d'esperai només n'ha passat una. Serà dur... Per cert, m'ha sortit l'aro dels sostens grocs i se m'ha clavat al pit. És incomodíssim.

DILLUNS 22 AGOST 2005: El viatge de Moscou fins a Ulan Bator ha estat criminal. Sis hores d'incomodíssimes posicions i d'olors diverses. Aeroflot ens ha servit el sopar i l'esmorzar, però tots dos de molt baixa qualitat. Hem decidit menjar-nos els entrepans que jo havia preparat a Loreto. L'arribada a la capital mongola ha estat molt emotiva i sorprenent al mateix temps: el Matjias ens esperava just al llindar on demanen els visats. Com que té el carnet diplomàtic es pot moure per llocs insospitats. M'ha cridat: "Judit!" just quan estàvem a la cua per ensenyar el visat. M'he quedat feta pols de l'emoció, anava vestit com jo sempre el somiava: vestit gris fosc amb camisa i corbata a joc. Un cop m'ha tocat ensenyar els papers, la xica m'ha demanat l'adreça del lloc on ens allotgem a Mongòlia. Li he preguntat al Matthias i m'ha dit "German Embassy". Què fort! Estem dormint al recinte de l'ambaixada alemanya a Mongòlia. Hem anat a buscar el cotxe i hi havia un pobre senyor venent postals. El Matthi li ha dit que no en volíem, però l'home ha insistit i ha fotut mà al pit de la Marta, primer, i després al de l'Anna. El Matthias no ho ha passat massa bé i li ha sabut greu. A l'arribar a casa hem saludat el germà del Matthias, l'Oliver, i la seva dona Enrike. Estan a Mongòlia de viatge de nuvis. Hem dinat amb ells, un dinar fet i servit per la serventa del Matthias, l'Ula. La té cada dia per fer-li les feines. Quan ens hem llevat d'una bona migdiada, l'Oliver i l'Enrike ens han portat a passejar per la ciutat. hem anat a un temple que està a la part de les xaboles. Hem passat per uns carrers sense asfaltar, cabines de telèfons ambulants, bàscules i jocs de billar al mig del carrer. Això dels telèfons inalàmbrics al carrer m'ha sorprès moltíssim. L'Oliver i l'Enrike s'han comprat un mocador de color blau que es penja en agun lloc de la casa i que serveix per portar felicitat. Més tard, ens hem ajuntat amb el Matthias i hem anat a sopar. Al tornar a casa, hem fet una copeta i hem parlat de tonteries. El Matthi ja no m'agrada tant com abans, però hi ha una atracció física que no puc controlar. Demà al matí marxen l'Oliver i l'Enrike.

Pàgina 6

Estic a punt d'acabar la pàgina 6. Falten exactament 6 dies perquè la història arribi al seu punt i final. I no perquè tingui ganes d'acabar-la, sinó perquè la història fineix pel seu propi peu. Com tota pàgina, tenia un principi i un final. L'inici va venir de sobte, el 8 de novembre: la pàgina 6 va caure a les meves mans al Ryan's. Al principi, em va semblar un text agradable, fàcil de llegir. A mesura que anava avançant la història, vaig trobar que el text es convertia en sensual. I finalment, la pàgina 6 em va enganxar.
La lectura ha durat dos mesos, temps en què he rigut, he oblidat i m'he sentit acompanyada. El text m'ha fet gaudir de cada lletra, de cada instant. He llegit amb calma, sense presses per esbrinar el final, ja que sempre he sabut quin era.
La interacció amb l'escrit ha estat total: a un petit estímul sempre he trobat resposta.
La pàgina 6 és altament recomanable. La següent persona que tingui el plaer de llegir-la en gaudirà moltíssim.

Acabo de rebre a Barcelona la Revista Cambrils del mes de novembre. Em vaig subscriure dilluns passat en una de les meves visites llampec a la vila. Quan l'he tinguda a les mans i l'he fullejada m'han vingut unes ganes tremendes d'escriure. De fet, sempre tinc el cuquet d'explicar coses a través de la lletra, però la majoria de vegades em falta temps. Avui estic cansada, costipada i trista. Malgrat tot, escriuré.
I ho faré sobre la nominació als premis Goya. Avui l'"Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas" ha anunciat que "El Orfanato", l'òpera prima de J.A. Bayona, té 14 nominacions al Goya, entre elles la de millor pel·lícula. I REC, del català Jaume Balagueró, només n'ha aconseguit dues.
Per una banda estic satistesta. REC és una cinta dolenta, en definitiva. Tot i que ha estat rècord de taquilla i gràcies a ella, el cine espanyol ha tingut una bona recaptació, no sempre el que la gent tria per mirar és un bon producte. De REC se n'ha parlat molt. Sens dubte, el tràiler està molt ben muntat i incita l'espectador a anar a descobrir la terrorífica història que planteja. Però, un cop al cine, la decepció és majúscula. El film no fa por, simplement fa fàstic. Es veu sang i fetge i més fetge i sang. No m'agrada aquest tipus de pel·lícules que recorren a la víscera per accentuar el nivell de pànic. De tota manera, és possible que el Goya a la millor actriu novell se l'endugui la protagonista, la Manuela Velasco. Fa d'una reportera histèrica a la qual acabes odiant per pesada, poca solta i morbosa.
Però pel que fa a "El Orfanato" estic súmmament decebuda. Com pot tenir 14 nominacions si és una de les pitjors pel·lícules de l'any? Tal com diu el meu company de feina al 3/24, Sergi de Paz, quan va veure "El Orfanato" va recordar perquè feia tan de temps que no anava al cinema. Jo penso el mateix. Amb pel·lícules de tan poc nivell se te'n passen les ganes. "El Orfanato" és una cinta inspirada en "Los Otros", de l'Alejandro Amenábar, però sense crear la tensió que produïa la pel·li interpretada per la Nicole Kidman. Al meu parer, Bayona ha fet una max-mix de diferents moments de por d'altres films: portes que es tanquen de sobte, sorrolls estridents, zones fosques... A més, al final de la cinta, el director tracta l'espectador d'imbècil. Cal que ens digui tan explícitament que la Belén Rueda ha passat a millor vida? El film hauria d'acabar 5 minuts abans del que ho fa. Aleshores guanyaria molt. "El Orfanato" ha estat un boom mediàtic, però la seva qualitat no ha estat al nivell del ressò que ha tingut.
Malgrat tot, la Belén Rueda m'agrada. Tinc debilitat per ella i no m'imoprtaria que guanyés el Goya a la millor actriu.

Just for laughs

Mai hagués pensat que escriure un monòleg fos tan difícil. Total, el món està ple de guionistes que alimenten les butxaques del Buenafuente, l’Eva Hache, el Quequé, l’Amparo Baró... Uns amb més fortuna que d’altres, evidentment.
Tothom recita historietes i és evident que algú les escriu. D’on collons treuen la imaginació? Bé, la imaginació o les ganes d’explicar segons quines bestieses.
Al final ja n’estic una mica tipa de sentir les exaltacions feministes de la Baró (si és que aquesta dona té alguna cosa de femenina) o de sentir els relats d’infantesa del Buenafuente a la Salle de Reus.
Jo, si hagués estat un nen baix i grassonet, lleig, amb ortodòncia, ulleres de cul de got i imberbe fins els 20 anys, potser també m’hagués dedicat a l’humor.
Però no ha estat el cas. Sóc una tia guapa, intel·ligent, simpàtica i segons diuen plena de confitura. Ma mare es deprimiria si sabés que en lloc de parir una filla va parir un pot petit ple de confitura.
Però això de l’alçada no m’ha important mai, sempre ho he portat amb dignitat.
De fet no vaig adonar-me que era baixa fins que als 22 anys em van dir que tothom tenia melic i jo els deia que no. Aleshores vaig apartar-me els pits, un cap a cada costat, i al bell mig de la panxa, efectivament vaig descobrir el meu llombrígol.
Però a mesura que em faig gran (no en talla, sinó en anys) me n’adono que no només sóc petita, sinó que minvo. Als 18 anys tenia una talla 38 i m’havia d’escurçar mínimament els baixos dels pantalons. Als 24 anys feia una 36 i la vora ja era d’uns 20 centímetres. Ara en tinc 30, i faig una 34 i ja no em faig la vora, simplement demano que em tallin el camall per la meitat i amb la resta de teixit em faig una faldilla.
Les meves amigues em diuen que tot això és per culpa dels fabricants de roba, que han modificat les talles per evitar problemes d’anorèxia en les xiques més joves.
No ho acabo d’entendre. Amb aquesta actitud els fabricants de roba estan aconseguint que em presenti pel càsting de la pel·li “La increible mujer menguante”. El Jack Arnold no dubtaria en agafar-me a mi com la gran protagonista del film.
El pitjor de tot és aguantar les bromes dels amics íntims. A vegades es pensen que per ser íntims es poden permetre dir segons què. L’altre dia un col·lega va dir-me per telèfon que m’imaginava amb un conjunt de roba interior sexi, asseguda en una cadira de la cuina amb els peus penjant, una cullera sopera, pot de Haggen Das i els llavis plens de xocolata belga amb tropezones de xocolata negra. Semblava una fantasia sexual, però no, era una declaració explícita de què em faltava un pam per poder tocar amb els peus a terra.
En canvi al llit no he tingut mai cap problema; això sí, he evitat els 69’s perquè si el noi és molt més alt que jo, corre el perill de quedar-me en el 68 i mig.
Què ho fa que segons amb els ulls en què et mirin et veuen d’una manera o d’una altra? El meu pare sempre em diu “Cara pigada, cara estimada”. És una frase tendra, plena d’afecte paternalista i sobretot molt encoratjadora, tenint en compte que quan jugava a bàsquet amb el Cambrils les companyes d’equip em deien, després del partit, que semblava “un plato de lentejas con tomate”. Quina falta de tacte!!
Sort que el meu pare no ho va sentir mai això. Li hagués agafat un cobriment de cor. I sabeu per què no ho va sentir mai? Doncs perquè no em va acompanyar mai en un partit de bàsquet. Bé, sí, va venir el dia que debutava, i l’home ja en va tenir prou. Resulta que vaig sortir a substituir la base que es va asseure a la banqueta amb cinc faltes personals quan tan sols faltaven 8 segons pel final del partit. Dins meu vaig pensar “Judit, tu no tindràs un minut de fama, només disposes de 8 segons, així que ja pots lluir-te”. Així que vaig entrar al camp decidida, vaig ensopegar amb un dels cordons que portava sense lligar, vaig caure a terra, em vaig fer un trau sota la barbeta i... vaig perdre una lentilla!!! Oléééé!!!
Mon pare es va posar neguitós, però no de preocupació, sinó de vergonya. El que havien de ser 8 segons de glòria es van convertir en 3 setmanes de calvari aguantant la conyeta de les meves companyes d’equip.
En canvi, els pares de les companyes sempre van ser molt comprensius. Vista la meva estrena, van entendre que el meu pare no volgués fer cap altre desplaçament i sempre van oferir-me d’anar en el seu cotxe. És sabut que els clubs amb poc pressupost no es poden pagar autobusos per anar aquí i allà i tot córrer a càrrec dels progenitors.
Jo em desplaçava amb el Santos. Era el pare de les dues bessones de l’equip. Era un tio encantador, però la seva professió va arruïnar la meva vida. Era profe de l’autoescola de Cambrils i el seu cotxe disposava dels pedals addicionals al costat del copilot. El Santos amenaçava amb pena de mort que qui prengués la plaça del copilot toqués els pedals. I evidentment, les cruels companyes del meu equip sempre em feien posar a mi al davant, perquè era un tap de bassa i d’aquesta manera no arribava als pedals. Quin trauma, Senyor!
Petita, miop, amb un trau a la barbeta i amb la cara plena de pigues. La fila perfecte per devenir monologuista.

Alternative medicine or how to believe in something

I have a friend. She’s nice, quite intelligent, funny, but she believes in nothing at all. Even not in herself. Now, she’s a little bit worried because she has been suffering very bad backache since she worked as a camerawoman. Though she doesn’t believe in anything, she decided to find some remedies for her pain.
First of all, she went to a specialist doctor, he took some radiographies of her back and he realised everything was perfect with her spine. The doctor told her the problem was in the muscles, they were too contracted and this was the reason of so much pain. Then, she visited a professional masseur who course of her to make a special gymnastics, like stretching exercises. She did. She bought a kind of carpet and every morning she put it on the floor and she stretched until she was almost broken. First, she started with the muscles of the back, then the legs, then the arms… Luckily, she lives alone and nobody could see her. The positions were so strange and uncomfortable that someone looking at her would think she was mad. She did her best. But there were no results.
Her mother saw my friend so desperate that she started praying. My friend’s mother also decided to light some candles in the church in order to ask God for some help. But this help didn’t arrive.
Then, she decided to start with alternative remedies. One of my friend’s work colleagues had told her about reflex therapy, it’s a kind of massage but in the feet. There are a lot of nerves endings at feet and different parts of tehm are also connected with some of the organs in our body. For example, massaging the middle of the left feet can be positive for your liver disease. A massage on the top of the toes can be good for your headache, and so on. Indeed, a good massage on your feet can be the best thing in the world and you can get better.
So my friend decided to try this therapy. When she arrived at the feet-masseur's home, she realised the atmosphere was very peaceful. Though the house was in a very busy neighbourhood of Barcelona, she could not hear a noise inside this place. In the room, there was a very tenuous light and the smell was really nice: a little bar of incense was burning. The feet-masseur asked her to lie down on an examining couch. Then she put on her eyes a kind of little bag full of aromatic sand. The next thing my friend remembers is a bell sound. And she couldn't help starting laughing. Apparently, the feet-masseur was turning around her with a bell just to try to get my friend to relax. But my colleague could not. She couldn’t see the masseur because of the little bag on her eyes, but she could imagine her dressed up with strange clothes doing a kind of ritual around the couch. It was so funny…
When the masseur finished with the massage and the bell, she convinced my friend to try Bach flowers essences. An English doctor called Edward Bach created these natural remedies. After a seriously illness, he gave up the traditional medicine and started with flowers and plants. He thought that an illness is the physical manifestation of a discomfort, of a disorder due to a mental condition that alters the balance of the body. My friend, as I said before, doesn’t believe that some flowers can rid of the backache off, but obviously she tried. She was so fed up with the pain that she could have jumped from a plane without a parachute… This story will continue…

Sentiments en codi

Entre els 14 i els 17 anys vaig aprendre a escriure en codi. Es tracta d'un indesxifrable llenguatge prou enginyós com perquè ningú entengués res, però a la vegada gens complicat pels que el sabíem resoldre. Vaig arribar a dominar-lo de tal manera que podia llegir i escriure'l com el català o el castellà. No recordo qui me'l va ensenyar, però sé perfectament amb qui l'utilitzava. L'Eva Vilà, la Paula Escribano i el Jordi Salvadó, tots ells de La Salle de Reus, eren els tres principals destinataris dels meus missatges en codi. L'Eva i la Paula, perquè amb elles vaig compartir pupitre durant llargues temporades i ens havíem de comunicar d'alguna manera sense despertar les ires del professor. I amb el Jordi l'usava per declarar-m'hi. Per dir-li que n'estava d'ell. I ell l'utilitzava per dir-me que era la dona de la seva vida, tot i que en realitat no ho fos. Ell i jo ens amagàvem sota el codi secret per evitar que l'Enric Ollé, el company de classe amb qui jo festejava, se n'assabentés del meu enamorament sobtat per en Jordi.
Avui, 23 de novembre, dia en què fa un any que es va morir el tiet Josep Maria, necessito tornar a expressar-me en codi. La meva situació sentimental és tan complicada que no puc expressar-la de forma ordinària. Ningú l'entendria. Per tant, prefereixo expressar-la en codi. D'aquesta manera, a més de no entendre-la, ningú podrà jutjar-la.
Tl 8 d'aqntae mts vshg cputhxtr sl ryans' nu xhc q ts dhn dsmhan. Ts dt upvs csltdpuhs h ts oserp de bsrcp. Taes s Barcelona pq tl orpohtesrh dtl atu vsixtll shxh ip is dtchdhe mtuert pu csnvhtu d dtaehuschp. Ls uhe q tua vsm cputhxtr vsm susr s Luz de Gas h vsm scsbsr s csas mtvs. Dhllnua 12 vshg msrxsr cso s Montpellier h slls tm vshg rterpbsr smb tl mhciel. Epe vs susr, tua vsm taehmsr, vsm ftr l'smpr llhnrsmtue... otrp qnau vshg eprusr s Barcelona vshg erncsr hmmtdhseamtue tl dsmhsn. Dta dt dhjpna osaase tua itm vhae gshrtbt csds dhs. Svnh, otro, up m'is erncse q itm ls uhe jnues. Jp spc msaas prgnllpas h tsmopc lh it erncse. Otrp tu tl fpua up lh it dhe rta pq sqntaes uhe ih is aposr smb gtue dt ls TV, prgsuhezse ptl jprdh ghl, h cpm q ehuc otuase susr-ih up atuehrt apls s csas. Ah up, taehc atgnrs q lh isgnta erncse. S vtnrt q psaas dtma... Jp crtc q tll tsmbt ae u'sdpus q tua taetm vthtue msaas h q shxp up opres tnllpc. H mtuertaesue, tl mhcitl is osaase s 1 tutaahm ols. Tm aso grtn. Up st cpm tm atuehrt qnsu tm vhugnh s vtnrt.
En fi, qui m'entengui que em compri. Allò de "el cor té raons que la raó no comprén" no és del tot cert. El cor no té cap mena de raó ni lògica. Almenys, el meu no.

Till the 30th November…

No, it is not a joke. It’s the truth. The suburban train in Barcelona will not work till the 30th November. It means that users won’t be able to go by train to their work or to their house.
Work On the high velocity train (AVE), which is soon to arrive in Barcelona, is the main cause of this inconvenience. In Bellvitge, one of the main stops of the suburban train, the floor collapsed five weeks ago and three lines stopped working. From then till now, only half of one of these lines has been repaired, the C-2 south. I say “half” because in this stretch the rail works only in one way, so the frequency of the trains is much reduced than before.
People who normally use the train are now taking the bus. Renfe, the public Spanish Railway Company offers this alternative transport during the time that the train will be inactive.
But it is not a very good solution. One train can transport almost 300 people in each journey; the bus can only take 55. In Barcelona, there are not enough buses to cover Renfe’s need, so the company contracted the service of different companies around the country. Drivers from Zaragoza, Valencia, Sevilla, La Coruña… arrived in the Catalan city with their buses to follow the same route as the trains do. Obviously, the first week was chaotic. Drivers didn’t know the route, it was their first time in Barcelona and they got lost. As a result of this, buses arrived very late at their final destinations. And one of the serious consequences was the traffic jams on the roads around Barcelona. To the normal daily traffic, hundreds of buses substituting trains occupied the routes. It was amazing!
Why has nobody forseen all these catastrophic consequences? In my opinion, the solution to the mess of the suburban trains was not very good, but it was the best of a bad bunch. Nevertheless, the main persons in charge of the AVE works should have been more diligent. They were such in a hurry and they didn’t use their common sense. The Spanish Minister for Transport promised long time ago that AVE would reach Barcelona by 21st December. But works were on delay and they had to start working very quick.
The result of the pathetic management by the Minister is big holes on the floor, more than two hundred thousands people moving by bus and suffering traffic jams on the journeys, and one Minister for Transport, Magdalena Alvarez, asking to the Catalans to be patients. She seems to be laughing at us.
I think Catalans have been very patient, too much. We need to be better able to fight against Spanish manipulation. Catalans are subjected to decisions taken in Madrid. But Madrid doesn’t know our needs. I really believe in a Federal State where each region could make its own decision and also could manage its own money. Spain would work much better. So would suburban train.