L'Alzheimer acabarà amb naltrus

L'anunci, aquest cap de setmana, que l'expresident Pasqual Maragall pateix Alzheimer m'ha colpit. És un personatge peculiar que ha despertat en mi diverses sensacions.
Algunes vegades, m'ha semblat un polític amic i proper, amb sentit de l'humor i capaç d'aixecar passions entre els seus seguidors. En definitiva, un líder carismàtic. Un líder que, des del meu punt de vista, no mereixia ser fulminat pel PSC. Maragall és qui va portar els socialistes a la Generalitat i, en canvi, va marxar-ne escaldat.
En d'altres ocasions m'ha semblat un clown, un polític poc a l'alçada de les circumstàncies. Un clar exemple és el famós episodi de la corona d'espines: Maragall va fotografiar el president d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, amb el símbol de la passió de Crist a la sortida del Sant Sepulcre, a Jerusalem, ara deu fer dos anys. Personalment, crec que es pot fer broma de tot, també es poden dibuixar caricatures de Mahoma, però els polítics han de ser diplomàtics i, evidentment, políticament correctes. El Maragall de vegades no ho ha estat.
Tot i no ser sant de la meva devoció, reconec que m'ha afectat el seu anunci. En primer lloc, perquè tinc un tiet que ha mort sense reconèixer els seus fills, néts, nebots i germans. Ha mort deteriorat, sense controlar el seu cos. Ha mort consumit per aquesta malaltia. A més, tinc dues tietes diagnosticades d'Alzheimer, també.
En segon lloc, l'anunci de l'expresident ha despertat en mi una preocupació. En Pasqual Maragall no es distingeix precisament per la seva discreció, al contrari, es caracteritza per dir les coses tal com ragen, sense embuts. Sense anar més lluny, al mes de setembre va declarar que el president del govern de Madrid, en ZP, va posar una condició per aprovar l'Estatut de Catalunya: la dimissió de Maragall. Després del reconeixement públic de la seva malaltia temo que algun infeliç de l'aparell socialista no desacrediti algunes de les declaracions de l'expresident i les atribueixi a xacres de la malaltia.
Encara que en Maragall abandoni la política per dedicar-se en exclusiva a la seva salut, l'hem de deixar opinar a gust. Només està en una fase inicial de la malaltia i encara té el cap clar i moltes coses a dir. Malhauradament no és el cas de l'Adolfo Suárez. Sort Pasqual!

Bubbi World

Estimats tots! No sé quina és la raó del nostre trencament. Fa dies que no sé res de valtrus i em sento abandonada, buida. Ni tan sols hem discutat. Ha estat un trencament dolç, perquè segurament hem caigut en l'oblit. No desitjo que sigui definitiu, no podria suportar un allunyament, representeu massa per mi. Potser ha estat la distànica. Ella tot ho esborra. Però, jo us he estat fidel. He mirat cada nit al cel per veure els mateixos estels que valtrus. He reproduït tantes vegades el vostre nom que tothom al meu voltant sembla conèixer-vos. No recordo el darrer dia que vaig tenir notícies vostres. Em sembla una eternitat. Si he fet quelcom de malament, perdoneu-me si un perdó mereixo. Però, no puc estar sense noves dels Bubbis. L'enyorança m'oprimeix el cor.

Ich bin eine Berliner

Cap de setmana a Berlín

A tu, que no em coneixes

Quantes vegades al dia ens dirigim a una persona que no coneixem: el conductor de l'autobús, la caixera del supermercat, la veïna vella del setè que surt de tant en tant... Amb totes elles hi ha un intercanvi de paraules, un creuament de mirades i, en algun cas, una rialla. Poc més. Però, en algun moment de la meva vida m'he topat amb persones que realment hagués volgut conèixer. Gent, que per la seva manera de caminar, per la veu, o simplement per ser allà on l'he trobada, m'hi hagués agradat intimar.