Dix ans après...

Beaucoup de choses ont changé, mais l'essence est la même: six amis qui s'aiment et qui veulent être un contact pour partager sa vie et ses expériences.
Maria Valentina, Paola, Felix, Stephan, Matthias et moi nous sommes rencontrés dix ans après. Pendant ce temps, Felix s'est marié et a eu une fille adorable: Clara; Stephan a décidé de rentrer aux Etats Unis depuis des années à Paris; Maria est devenue une femme politique amateur; Paola a finalement trouvé un boulot sympa qui la fait sourire; Matthias est un diplomatique ravissant avec un avenir génial (s'il te plaît, prochaine destination: l'Afrique!). Et moi, quoi dire? Je ne sais pas trop ce que je suis devenue ni si mon avenir est trop prometteur, mais j'ai été très contente de voir que mes amis ont les ses idées assez claires.
Je me suis senti très bien avec eux, comme si on s'avait vu hier. Malgré tout, j'ai toujours crains mes rencontres avec Matthias. Je me sens un peu petite à côté de lui, j'ai peur de ressentir à nouveau ce que j'avais senti. Trop de peur. Cette une histoire finie mais très mal fini...

On a parlé des nos vies à Rennes. On était jeunes avec envie de devenir quelque chose importante. Pourtant, à Rennes, on a laissé nos ambitions à côté pour s'amuser et approfondir dans les vies des autres européens. On parlait avec des irlandais, hollandais, suédois, même avec des australiens. La curiosité s'imposait aux études. Malgré tout, on a bien bossé à l'IEP de Rennes. On a bien profité le temps: fêtes et un diplôme de Science Politiques, pas mal!
Quand et où le prochaine rencontre? J'en sais rien. On verra. Mais j'espère qu'il y aura aussi Ewan et Marta. Paola les a trouvé sur le facebook et on a repris le contact. Génial!

Mongòlia

Des que ahir al matí vaig tancar la Pagina 6, he vegetat per casa. Encara no he sortit i avui a les 22h ho faré per primer cop en 48 hores per anar a traballar. La nit es presenta dura. I jo estic més tova que mai!
Mentre dinava, he mirat un documental al 33. El tema era Mongòlia. Apassionant! El reportatge m'ha portat de nou a les estepes mongoles i m'ha tornat a apropar a aquella gent amable, acollidora i sempre somrient que vaig conèixer. El documental ha tractat qüestions que jo desconeixia, com que el voltor negre de Mongòlia està en perill d'extinció i que hi ha moltes marmotes en un dels parcs naturals del país. Ara no recordo exactament el nom, crec que era el Parc Natural de Hustai, però estic 95% segura que és l'indret on les JAM (Judit, Marta i Anna) vam anar per veure els takhis, els cavalls salvatges mongols que viuen en llibertat. Recordo que vam matinar per poder apreciar els cavalls de Przewalski i en vam trobar més aviat poquets, però va valer la pena.
Encara tinc les fotos del viatge a Mongòlia per col·locar i endreçar en àlbums. Les tinc avorrides damunt de l'escriptori des de fa més de 2 anys. Però no m'ha calgut regirar massa per trobar el mini diari que vaig escriure durant només 5 dies. La Marta va ser molt constant i va plasmar les vivències durant els 20 dies que va durar el viatge. Jo, de seguida me'n vaig cansar. Però, la lectura ràpida dels escrits m'ha transportat de nou a Mongòlia.

DISSABTE 20 AGOST 2005: La Paola ha marxat de bon matí, a les 6'10 el taxi l'ha vinguda a busca. Me n'he entornat al llit fins a quarts d'11. Quan m'he llevat encara no m'havia fet a la idea que avui és el gran dia. He passejat per BCN buscant candaus per tancar la motxilla. Millor que al mes d'agost no et passi res per aquesta ciutat: està tot tancat!! La tarda l'he passada fent la bossa, no estic massa contenta del que finalment he decidit prendre, però... Déu proveirà, diuen! A les 9 del vespre, ens hem trobat les 3 magníiques a l'estació de Sants. A l'Anna l'han acompanyat son germà, el Cipri pescata i sa cosina Mireia. Hem tingut pànic un cop hem arribat a l'aeroport en tren: la Marta no trobava el seu passaport! Durant uns minuts ens hem pensat que se l'havia deixat a ca l'Eli. Un cop trobat, tot ha anat rodat.

DIUMENGRE 21 AGOST 2005: Després de la meva experiència a Strasbourg amb la Irina i la stagière del segon trimestre, l'Ala, continuo afirmant que els russos són bruts, maleducats i prepotents. L'avió, d'Aeroflot, anava ple, feia pudor, jo no tenia espai per les cames, aixíq ue l'altra gent no vull ni imaginar-m'ho!! Les hostesses no ens han fet ni una rialla i l'anglès elmparlen pitjor que jo. El vol ha durat quatre hores que s'han fet eternes. Això sí, m'he quedat parada quan l'avió s'ha aturat després de l'aterratge: ningú s'ha aixecat fins que el llum de "desfer-se els cinturons" s'ha apagat. Igual que a Espanya... Ara estic a l'aeropot de Moscou, són 14 hores d'esperai només n'ha passat una. Serà dur... Per cert, m'ha sortit l'aro dels sostens grocs i se m'ha clavat al pit. És incomodíssim.

DILLUNS 22 AGOST 2005: El viatge de Moscou fins a Ulan Bator ha estat criminal. Sis hores d'incomodíssimes posicions i d'olors diverses. Aeroflot ens ha servit el sopar i l'esmorzar, però tots dos de molt baixa qualitat. Hem decidit menjar-nos els entrepans que jo havia preparat a Loreto. L'arribada a la capital mongola ha estat molt emotiva i sorprenent al mateix temps: el Matjias ens esperava just al llindar on demanen els visats. Com que té el carnet diplomàtic es pot moure per llocs insospitats. M'ha cridat: "Judit!" just quan estàvem a la cua per ensenyar el visat. M'he quedat feta pols de l'emoció, anava vestit com jo sempre el somiava: vestit gris fosc amb camisa i corbata a joc. Un cop m'ha tocat ensenyar els papers, la xica m'ha demanat l'adreça del lloc on ens allotgem a Mongòlia. Li he preguntat al Matthias i m'ha dit "German Embassy". Què fort! Estem dormint al recinte de l'ambaixada alemanya a Mongòlia. Hem anat a buscar el cotxe i hi havia un pobre senyor venent postals. El Matthi li ha dit que no en volíem, però l'home ha insistit i ha fotut mà al pit de la Marta, primer, i després al de l'Anna. El Matthias no ho ha passat massa bé i li ha sabut greu. A l'arribar a casa hem saludat el germà del Matthias, l'Oliver, i la seva dona Enrike. Estan a Mongòlia de viatge de nuvis. Hem dinat amb ells, un dinar fet i servit per la serventa del Matthias, l'Ula. La té cada dia per fer-li les feines. Quan ens hem llevat d'una bona migdiada, l'Oliver i l'Enrike ens han portat a passejar per la ciutat. hem anat a un temple que està a la part de les xaboles. Hem passat per uns carrers sense asfaltar, cabines de telèfons ambulants, bàscules i jocs de billar al mig del carrer. Això dels telèfons inalàmbrics al carrer m'ha sorprès moltíssim. L'Oliver i l'Enrike s'han comprat un mocador de color blau que es penja en agun lloc de la casa i que serveix per portar felicitat. Més tard, ens hem ajuntat amb el Matthias i hem anat a sopar. Al tornar a casa, hem fet una copeta i hem parlat de tonteries. El Matthi ja no m'agrada tant com abans, però hi ha una atracció física que no puc controlar. Demà al matí marxen l'Oliver i l'Enrike.

Pàgina 6

Estic a punt d'acabar la pàgina 6. Falten exactament 6 dies perquè la història arribi al seu punt i final. I no perquè tingui ganes d'acabar-la, sinó perquè la història fineix pel seu propi peu. Com tota pàgina, tenia un principi i un final. L'inici va venir de sobte, el 8 de novembre: la pàgina 6 va caure a les meves mans al Ryan's. Al principi, em va semblar un text agradable, fàcil de llegir. A mesura que anava avançant la història, vaig trobar que el text es convertia en sensual. I finalment, la pàgina 6 em va enganxar.
La lectura ha durat dos mesos, temps en què he rigut, he oblidat i m'he sentit acompanyada. El text m'ha fet gaudir de cada lletra, de cada instant. He llegit amb calma, sense presses per esbrinar el final, ja que sempre he sabut quin era.
La interacció amb l'escrit ha estat total: a un petit estímul sempre he trobat resposta.
La pàgina 6 és altament recomanable. La següent persona que tingui el plaer de llegir-la en gaudirà moltíssim.