L'Alzheimer acabarà amb naltrus

L'anunci, aquest cap de setmana, que l'expresident Pasqual Maragall pateix Alzheimer m'ha colpit. És un personatge peculiar que ha despertat en mi diverses sensacions.
Algunes vegades, m'ha semblat un polític amic i proper, amb sentit de l'humor i capaç d'aixecar passions entre els seus seguidors. En definitiva, un líder carismàtic. Un líder que, des del meu punt de vista, no mereixia ser fulminat pel PSC. Maragall és qui va portar els socialistes a la Generalitat i, en canvi, va marxar-ne escaldat.
En d'altres ocasions m'ha semblat un clown, un polític poc a l'alçada de les circumstàncies. Un clar exemple és el famós episodi de la corona d'espines: Maragall va fotografiar el president d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, amb el símbol de la passió de Crist a la sortida del Sant Sepulcre, a Jerusalem, ara deu fer dos anys. Personalment, crec que es pot fer broma de tot, també es poden dibuixar caricatures de Mahoma, però els polítics han de ser diplomàtics i, evidentment, políticament correctes. El Maragall de vegades no ho ha estat.
Tot i no ser sant de la meva devoció, reconec que m'ha afectat el seu anunci. En primer lloc, perquè tinc un tiet que ha mort sense reconèixer els seus fills, néts, nebots i germans. Ha mort deteriorat, sense controlar el seu cos. Ha mort consumit per aquesta malaltia. A més, tinc dues tietes diagnosticades d'Alzheimer, també.
En segon lloc, l'anunci de l'expresident ha despertat en mi una preocupació. En Pasqual Maragall no es distingeix precisament per la seva discreció, al contrari, es caracteritza per dir les coses tal com ragen, sense embuts. Sense anar més lluny, al mes de setembre va declarar que el president del govern de Madrid, en ZP, va posar una condició per aprovar l'Estatut de Catalunya: la dimissió de Maragall. Després del reconeixement públic de la seva malaltia temo que algun infeliç de l'aparell socialista no desacrediti algunes de les declaracions de l'expresident i les atribueixi a xacres de la malaltia.
Encara que en Maragall abandoni la política per dedicar-se en exclusiva a la seva salut, l'hem de deixar opinar a gust. Només està en una fase inicial de la malaltia i encara té el cap clar i moltes coses a dir. Malhauradament no és el cas de l'Adolfo Suárez. Sort Pasqual!

Bubbi World

Estimats tots! No sé quina és la raó del nostre trencament. Fa dies que no sé res de valtrus i em sento abandonada, buida. Ni tan sols hem discutat. Ha estat un trencament dolç, perquè segurament hem caigut en l'oblit. No desitjo que sigui definitiu, no podria suportar un allunyament, representeu massa per mi. Potser ha estat la distànica. Ella tot ho esborra. Però, jo us he estat fidel. He mirat cada nit al cel per veure els mateixos estels que valtrus. He reproduït tantes vegades el vostre nom que tothom al meu voltant sembla conèixer-vos. No recordo el darrer dia que vaig tenir notícies vostres. Em sembla una eternitat. Si he fet quelcom de malament, perdoneu-me si un perdó mereixo. Però, no puc estar sense noves dels Bubbis. L'enyorança m'oprimeix el cor.

Ich bin eine Berliner

Cap de setmana a Berlín

A tu, que no em coneixes

Quantes vegades al dia ens dirigim a una persona que no coneixem: el conductor de l'autobús, la caixera del supermercat, la veïna vella del setè que surt de tant en tant... Amb totes elles hi ha un intercanvi de paraules, un creuament de mirades i, en algun cas, una rialla. Poc més. Però, en algun moment de la meva vida m'he topat amb persones que realment hagués volgut conèixer. Gent, que per la seva manera de caminar, per la veu, o simplement per ser allà on l'he trobada, m'hi hagués agradat intimar.

Message in a bottle

Yesterday I went with some friends to the The Police concert. It was great! But, for God’s sake! I have never seen so many people together. According to the papers, there were about fifty-five thousand people. Not bad! First of all, we made a rendezvous at the Sortidor Square, in Poble Sec. David, Eline, Paula (the Argentinean girl), Frede, Martí, Sílvia, one Italian friend of hers, Mireia and I started walking from there to the Olympic Stadium all together. The main streets to arrive at the top of the Montjuïc Mountain were jammed with cars and even the motorbikes could not run. Outside the stadium, there were plenty of people trying to sell some tickets. It was worrying to see guys offering half price tickets. Nevertheless, when they bought them three months ago they thought the resale would be the best business in their whole life. The entrances were crowded and it was really difficult to walk among the people. Finally we managed to get inside. The next stop was the toilettes. Obviously, for the women’s ones there was the longest queue I have ever seen. So, I decided to go in the men’s toilettes. It was very quick. Already in the court, I met some acquaintances from Cambrils: Dani Morell and the Marina restaurant brothers. Very funny! They were with Nuri Mariné and Laura Gil, very good fiends of mine, but I didn’t see them.
Suddenly, about 30 minutes later than expected, the lights were switched off and the music started. For the entire concert I could only hear the sound because I could not see the group. I’m too small or people are too big, but I could only see rows of heads in front of me. So, for me the concert was like an “act of faith”: I must believe Sting, Andy Summers and Steve Copeland were the three on stage but I cannot swear it because during the concert I didn’t see them. I have see them only in pictures, the ones Paula took. I really enjoyed the spectacle. Sting still conserves his broken typical voice. Andy Summers was perfect on drums and the guitar sounded nice. I don’t like crowded concerts, but I have to confess that yesterday was a great day.
At the end, we met Raúl and Emma. Someone offered them tickets for free because he could not sell them. Incredible! Ryan’s was the place where we celebrated one of the best experience of our leisure.

Miscel·lània

El cap de setmana ha estat profitós.
Divendres al migdia vaig dinar amb el Quico Domènech, la Cori Sebastià, el Vítor i la Pati. Vaig convocar-los jo perquè de tant en tant m'agrada passar per Canal Reus TV i recordar vells temps. A l'arribar em vaig trobar amb una novetat: el Joan Pérez deixa la tele per anar a treballar al departament de comunicació dels socialistes de Tarragona. La feina és bona, però pel Joan representa una baixada de pantalons, ja que "no són els seus". Joan, quan es tenen dues criatures i una hipoteca és igual qui siguin els teus. Tu ets un bon professional i com a tal has d'exercir.
Els cinc vam dinar a Casa Coder, a la plaça del Mercadal. Vam menjar més que bé per 13 euros. És un lloc recomanable.
A la nit, vaig sopar a casa de la Mireia i del Dani. L'Anna Barri, el Jordi Serra i jo vam ser els afortunats de provar la deliciosa cuina que elabora la parells. Em vaig quedar gratament sorpresa dels plats que ens van preparar: tomaques farcides de formatge fresc tapades amb cogombre, pebrots del "piquillo" farcits de marisc i sèpia guisada amb rovellons. Olé! El Jordi va portar vi del Priorat i jo una botella de whisky de Malta i vam fer net. Durant el sopar vam parlar d'un tema importan: el viatge al Japó. L'amiga japonesa del Jordi, la Yumé, es casa i està convidat a l'enllaç. Aprofitant que el nen serà allà hem decidit fer-hi les vacances. Les dates fixades, en principi, són del 25 de març al 8 d'abril. Així podria estar per Setmana Santa a Barcelona i poder treballar fent substitucions.
Dissabte no vaig fer gran cosa. De bon matí, depilació a ca la Rosa i a la tarda Esclat, ja que la Júlia va guanyar un premi de dibuix en el concurs de Pintuta dels supermercats. Al pujar a l'escenari a buscar el diploma va ensopegar i es va posar a plorar. Pobreta meva, quin disgust! El Pol, després de 4 anys seguits de tenir premi, no,li va tocar res. El més curiós de tot és que el mag que animava la festa era el Gilbert, un tio d'algun poblet del Baix Camp que va guanyar els 600.000 euros al concurs "Allá tú" del Jesús Vázquez a Tele 5.
I ahir va ser un dels grans dies de l'any pel papà. Vam fer la trobada dels Estrada a la finca. La tieta Dolores i la Carme ja no van poder benir i el tiet Josep M. és mort, així que va ser una mica trist. Tot i així erem uns 40. Va estar bé, molt emotiu, sobretot quan la M. dels Àngels, en nom dels cosins, va agrair el convit del papà i va incitar a continuar la trobada tot i que els "grans" ja no hi siguin. I és que no hi ha res que duri 100 anys.

David Delfín "kills the thing he loves"

Estic escandalitzada! Els que em coneixeu sabeu que m'encanta exagerar i usar aquesta expressió sovint. L'utilitzo tantes vegades que fins i tot crec que li he fet perdre el sentit literal --ofendre la consciència d'algú amb alguna cosa immoral--. Però, avui, vull tornar a dotar de tot el seu sentit aquesta expressió i repeteixo, estic més que escandalitzada. La raó és una samarreta dissenyada pel megafashion i provocador David Delfín. He vist la Bimba Bosé desfilant per Cibeles Madird amb una samarreta llisa amb unes lletres enormes on es podien llegir les paraules "Each man kills the thing he loves" (cada home mata allò que estima). I jo em pregunto, què és el que s'estimen els homes? Em nego a pensar que s'estimen el seu gos, perquè si és així voldria dir que maten la seva mascota i seria molt trist. Aleshores, per la mateixa regla de tres, em nego a pensar que els homes s'etimen les seves dones. És més, aposto perquè les odiïn a mort. Segons el disseny del Delfín, si un home estima la seva dona la mata. I punt.

Disculpeu la reflexió, potser en aquesta prenda de vestir hi ha un missatge de crítica als assassins i de repulsa a la xacra de la violència de gènere o domèstica o com en volguem dir. Però jo no veig aquest missatge per en lloc. Ans al contrari. Veig una frase poca-solta, políticament incorrecta i amb un to irònic que no em fa riure gens. Abans de sortir a la passarel·la a ensenyar les seves creacions no hi va haver ningú que gosés dir-li al Delfín que el color de la samarreta és moníssim però que les lletres hi sobren? Una mica més de sentit comú, sisplau. O potser no em cal patir pel missatge de la samarreta, perquè com que els homes el que més s'estimen és el seu penis...