Acabo de rebre a Barcelona la Revista Cambrils del mes de novembre. Em vaig subscriure dilluns passat en una de les meves visites llampec a la vila. Quan l'he tinguda a les mans i l'he fullejada m'han vingut unes ganes tremendes d'escriure. De fet, sempre tinc el cuquet d'explicar coses a través de la lletra, però la majoria de vegades em falta temps. Avui estic cansada, costipada i trista. Malgrat tot, escriuré.
I ho faré sobre la nominació als premis Goya. Avui l'"Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas" ha anunciat que "El Orfanato", l'òpera prima de J.A. Bayona, té 14 nominacions al Goya, entre elles la de millor pel·lícula. I REC, del català Jaume Balagueró, només n'ha aconseguit dues.
Per una banda estic satistesta. REC és una cinta dolenta, en definitiva. Tot i que ha estat rècord de taquilla i gràcies a ella, el cine espanyol ha tingut una bona recaptació, no sempre el que la gent tria per mirar és un bon producte. De REC se n'ha parlat molt. Sens dubte, el tràiler està molt ben muntat i incita l'espectador a anar a descobrir la terrorífica història que planteja. Però, un cop al cine, la decepció és majúscula. El film no fa por, simplement fa fàstic. Es veu sang i fetge i més fetge i sang. No m'agrada aquest tipus de pel·lícules que recorren a la víscera per accentuar el nivell de pànic. De tota manera, és possible que el Goya a la millor actriu novell se l'endugui la protagonista, la Manuela Velasco. Fa d'una reportera histèrica a la qual acabes odiant per pesada, poca solta i morbosa.
Però pel que fa a "El Orfanato" estic súmmament decebuda. Com pot tenir 14 nominacions si és una de les pitjors pel·lícules de l'any? Tal com diu el meu company de feina al 3/24, Sergi de Paz, quan va veure "El Orfanato" va recordar perquè feia tan de temps que no anava al cinema. Jo penso el mateix. Amb pel·lícules de tan poc nivell se te'n passen les ganes. "El Orfanato" és una cinta inspirada en "Los Otros", de l'Alejandro Amenábar, però sense crear la tensió que produïa la pel·li interpretada per la Nicole Kidman. Al meu parer, Bayona ha fet una max-mix de diferents moments de por d'altres films: portes que es tanquen de sobte, sorrolls estridents, zones fosques... A més, al final de la cinta, el director tracta l'espectador d'imbècil. Cal que ens digui tan explícitament que la Belén Rueda ha passat a millor vida? El film hauria d'acabar 5 minuts abans del que ho fa. Aleshores guanyaria molt. "El Orfanato" ha estat un boom mediàtic, però la seva qualitat no ha estat al nivell del ressò que ha tingut.
Malgrat tot, la Belén Rueda m'agrada. Tinc debilitat per ella i no m'imoprtaria que guanyés el Goya a la millor actriu.

Just for laughs

Mai hagués pensat que escriure un monòleg fos tan difícil. Total, el món està ple de guionistes que alimenten les butxaques del Buenafuente, l’Eva Hache, el Quequé, l’Amparo Baró... Uns amb més fortuna que d’altres, evidentment.
Tothom recita historietes i és evident que algú les escriu. D’on collons treuen la imaginació? Bé, la imaginació o les ganes d’explicar segons quines bestieses.
Al final ja n’estic una mica tipa de sentir les exaltacions feministes de la Baró (si és que aquesta dona té alguna cosa de femenina) o de sentir els relats d’infantesa del Buenafuente a la Salle de Reus.
Jo, si hagués estat un nen baix i grassonet, lleig, amb ortodòncia, ulleres de cul de got i imberbe fins els 20 anys, potser també m’hagués dedicat a l’humor.
Però no ha estat el cas. Sóc una tia guapa, intel·ligent, simpàtica i segons diuen plena de confitura. Ma mare es deprimiria si sabés que en lloc de parir una filla va parir un pot petit ple de confitura.
Però això de l’alçada no m’ha important mai, sempre ho he portat amb dignitat.
De fet no vaig adonar-me que era baixa fins que als 22 anys em van dir que tothom tenia melic i jo els deia que no. Aleshores vaig apartar-me els pits, un cap a cada costat, i al bell mig de la panxa, efectivament vaig descobrir el meu llombrígol.
Però a mesura que em faig gran (no en talla, sinó en anys) me n’adono que no només sóc petita, sinó que minvo. Als 18 anys tenia una talla 38 i m’havia d’escurçar mínimament els baixos dels pantalons. Als 24 anys feia una 36 i la vora ja era d’uns 20 centímetres. Ara en tinc 30, i faig una 34 i ja no em faig la vora, simplement demano que em tallin el camall per la meitat i amb la resta de teixit em faig una faldilla.
Les meves amigues em diuen que tot això és per culpa dels fabricants de roba, que han modificat les talles per evitar problemes d’anorèxia en les xiques més joves.
No ho acabo d’entendre. Amb aquesta actitud els fabricants de roba estan aconseguint que em presenti pel càsting de la pel·li “La increible mujer menguante”. El Jack Arnold no dubtaria en agafar-me a mi com la gran protagonista del film.
El pitjor de tot és aguantar les bromes dels amics íntims. A vegades es pensen que per ser íntims es poden permetre dir segons què. L’altre dia un col·lega va dir-me per telèfon que m’imaginava amb un conjunt de roba interior sexi, asseguda en una cadira de la cuina amb els peus penjant, una cullera sopera, pot de Haggen Das i els llavis plens de xocolata belga amb tropezones de xocolata negra. Semblava una fantasia sexual, però no, era una declaració explícita de què em faltava un pam per poder tocar amb els peus a terra.
En canvi al llit no he tingut mai cap problema; això sí, he evitat els 69’s perquè si el noi és molt més alt que jo, corre el perill de quedar-me en el 68 i mig.
Què ho fa que segons amb els ulls en què et mirin et veuen d’una manera o d’una altra? El meu pare sempre em diu “Cara pigada, cara estimada”. És una frase tendra, plena d’afecte paternalista i sobretot molt encoratjadora, tenint en compte que quan jugava a bàsquet amb el Cambrils les companyes d’equip em deien, després del partit, que semblava “un plato de lentejas con tomate”. Quina falta de tacte!!
Sort que el meu pare no ho va sentir mai això. Li hagués agafat un cobriment de cor. I sabeu per què no ho va sentir mai? Doncs perquè no em va acompanyar mai en un partit de bàsquet. Bé, sí, va venir el dia que debutava, i l’home ja en va tenir prou. Resulta que vaig sortir a substituir la base que es va asseure a la banqueta amb cinc faltes personals quan tan sols faltaven 8 segons pel final del partit. Dins meu vaig pensar “Judit, tu no tindràs un minut de fama, només disposes de 8 segons, així que ja pots lluir-te”. Així que vaig entrar al camp decidida, vaig ensopegar amb un dels cordons que portava sense lligar, vaig caure a terra, em vaig fer un trau sota la barbeta i... vaig perdre una lentilla!!! Oléééé!!!
Mon pare es va posar neguitós, però no de preocupació, sinó de vergonya. El que havien de ser 8 segons de glòria es van convertir en 3 setmanes de calvari aguantant la conyeta de les meves companyes d’equip.
En canvi, els pares de les companyes sempre van ser molt comprensius. Vista la meva estrena, van entendre que el meu pare no volgués fer cap altre desplaçament i sempre van oferir-me d’anar en el seu cotxe. És sabut que els clubs amb poc pressupost no es poden pagar autobusos per anar aquí i allà i tot córrer a càrrec dels progenitors.
Jo em desplaçava amb el Santos. Era el pare de les dues bessones de l’equip. Era un tio encantador, però la seva professió va arruïnar la meva vida. Era profe de l’autoescola de Cambrils i el seu cotxe disposava dels pedals addicionals al costat del copilot. El Santos amenaçava amb pena de mort que qui prengués la plaça del copilot toqués els pedals. I evidentment, les cruels companyes del meu equip sempre em feien posar a mi al davant, perquè era un tap de bassa i d’aquesta manera no arribava als pedals. Quin trauma, Senyor!
Petita, miop, amb un trau a la barbeta i amb la cara plena de pigues. La fila perfecte per devenir monologuista.

Alternative medicine or how to believe in something

I have a friend. She’s nice, quite intelligent, funny, but she believes in nothing at all. Even not in herself. Now, she’s a little bit worried because she has been suffering very bad backache since she worked as a camerawoman. Though she doesn’t believe in anything, she decided to find some remedies for her pain.
First of all, she went to a specialist doctor, he took some radiographies of her back and he realised everything was perfect with her spine. The doctor told her the problem was in the muscles, they were too contracted and this was the reason of so much pain. Then, she visited a professional masseur who course of her to make a special gymnastics, like stretching exercises. She did. She bought a kind of carpet and every morning she put it on the floor and she stretched until she was almost broken. First, she started with the muscles of the back, then the legs, then the arms… Luckily, she lives alone and nobody could see her. The positions were so strange and uncomfortable that someone looking at her would think she was mad. She did her best. But there were no results.
Her mother saw my friend so desperate that she started praying. My friend’s mother also decided to light some candles in the church in order to ask God for some help. But this help didn’t arrive.
Then, she decided to start with alternative remedies. One of my friend’s work colleagues had told her about reflex therapy, it’s a kind of massage but in the feet. There are a lot of nerves endings at feet and different parts of tehm are also connected with some of the organs in our body. For example, massaging the middle of the left feet can be positive for your liver disease. A massage on the top of the toes can be good for your headache, and so on. Indeed, a good massage on your feet can be the best thing in the world and you can get better.
So my friend decided to try this therapy. When she arrived at the feet-masseur's home, she realised the atmosphere was very peaceful. Though the house was in a very busy neighbourhood of Barcelona, she could not hear a noise inside this place. In the room, there was a very tenuous light and the smell was really nice: a little bar of incense was burning. The feet-masseur asked her to lie down on an examining couch. Then she put on her eyes a kind of little bag full of aromatic sand. The next thing my friend remembers is a bell sound. And she couldn't help starting laughing. Apparently, the feet-masseur was turning around her with a bell just to try to get my friend to relax. But my colleague could not. She couldn’t see the masseur because of the little bag on her eyes, but she could imagine her dressed up with strange clothes doing a kind of ritual around the couch. It was so funny…
When the masseur finished with the massage and the bell, she convinced my friend to try Bach flowers essences. An English doctor called Edward Bach created these natural remedies. After a seriously illness, he gave up the traditional medicine and started with flowers and plants. He thought that an illness is the physical manifestation of a discomfort, of a disorder due to a mental condition that alters the balance of the body. My friend, as I said before, doesn’t believe that some flowers can rid of the backache off, but obviously she tried. She was so fed up with the pain that she could have jumped from a plane without a parachute… This story will continue…

Sentiments en codi

Entre els 14 i els 17 anys vaig aprendre a escriure en codi. Es tracta d'un indesxifrable llenguatge prou enginyós com perquè ningú entengués res, però a la vegada gens complicat pels que el sabíem resoldre. Vaig arribar a dominar-lo de tal manera que podia llegir i escriure'l com el català o el castellà. No recordo qui me'l va ensenyar, però sé perfectament amb qui l'utilitzava. L'Eva Vilà, la Paula Escribano i el Jordi Salvadó, tots ells de La Salle de Reus, eren els tres principals destinataris dels meus missatges en codi. L'Eva i la Paula, perquè amb elles vaig compartir pupitre durant llargues temporades i ens havíem de comunicar d'alguna manera sense despertar les ires del professor. I amb el Jordi l'usava per declarar-m'hi. Per dir-li que n'estava d'ell. I ell l'utilitzava per dir-me que era la dona de la seva vida, tot i que en realitat no ho fos. Ell i jo ens amagàvem sota el codi secret per evitar que l'Enric Ollé, el company de classe amb qui jo festejava, se n'assabentés del meu enamorament sobtat per en Jordi.
Avui, 23 de novembre, dia en què fa un any que es va morir el tiet Josep Maria, necessito tornar a expressar-me en codi. La meva situació sentimental és tan complicada que no puc expressar-la de forma ordinària. Ningú l'entendria. Per tant, prefereixo expressar-la en codi. D'aquesta manera, a més de no entendre-la, ningú podrà jutjar-la.
Tl 8 d'aqntae mts vshg cputhxtr sl ryans' nu xhc q ts dhn dsmhan. Ts dt upvs csltdpuhs h ts oserp de bsrcp. Taes s Barcelona pq tl orpohtesrh dtl atu vsixtll shxh ip is dtchdhe mtuert pu csnvhtu d dtaehuschp. Ls uhe q tua vsm cputhxtr vsm susr s Luz de Gas h vsm scsbsr s csas mtvs. Dhllnua 12 vshg msrxsr cso s Montpellier h slls tm vshg rterpbsr smb tl mhciel. Epe vs susr, tua vsm taehmsr, vsm ftr l'smpr llhnrsmtue... otrp qnau vshg eprusr s Barcelona vshg erncsr hmmtdhseamtue tl dsmhsn. Dta dt dhjpna osaase tua itm vhae gshrtbt csds dhs. Svnh, otro, up m'is erncse q itm ls uhe jnues. Jp spc msaas prgnllpas h tsmopc lh it erncse. Otrp tu tl fpua up lh it dhe rta pq sqntaes uhe ih is aposr smb gtue dt ls TV, prgsuhezse ptl jprdh ghl, h cpm q ehuc otuase susr-ih up atuehrt apls s csas. Ah up, taehc atgnrs q lh isgnta erncse. S vtnrt q psaas dtma... Jp crtc q tll tsmbt ae u'sdpus q tua taetm vthtue msaas h q shxp up opres tnllpc. H mtuertaesue, tl mhcitl is osaase s 1 tutaahm ols. Tm aso grtn. Up st cpm tm atuehrt qnsu tm vhugnh s vtnrt.
En fi, qui m'entengui que em compri. Allò de "el cor té raons que la raó no comprén" no és del tot cert. El cor no té cap mena de raó ni lògica. Almenys, el meu no.

Till the 30th November…

No, it is not a joke. It’s the truth. The suburban train in Barcelona will not work till the 30th November. It means that users won’t be able to go by train to their work or to their house.
Work On the high velocity train (AVE), which is soon to arrive in Barcelona, is the main cause of this inconvenience. In Bellvitge, one of the main stops of the suburban train, the floor collapsed five weeks ago and three lines stopped working. From then till now, only half of one of these lines has been repaired, the C-2 south. I say “half” because in this stretch the rail works only in one way, so the frequency of the trains is much reduced than before.
People who normally use the train are now taking the bus. Renfe, the public Spanish Railway Company offers this alternative transport during the time that the train will be inactive.
But it is not a very good solution. One train can transport almost 300 people in each journey; the bus can only take 55. In Barcelona, there are not enough buses to cover Renfe’s need, so the company contracted the service of different companies around the country. Drivers from Zaragoza, Valencia, Sevilla, La Coruña… arrived in the Catalan city with their buses to follow the same route as the trains do. Obviously, the first week was chaotic. Drivers didn’t know the route, it was their first time in Barcelona and they got lost. As a result of this, buses arrived very late at their final destinations. And one of the serious consequences was the traffic jams on the roads around Barcelona. To the normal daily traffic, hundreds of buses substituting trains occupied the routes. It was amazing!
Why has nobody forseen all these catastrophic consequences? In my opinion, the solution to the mess of the suburban trains was not very good, but it was the best of a bad bunch. Nevertheless, the main persons in charge of the AVE works should have been more diligent. They were such in a hurry and they didn’t use their common sense. The Spanish Minister for Transport promised long time ago that AVE would reach Barcelona by 21st December. But works were on delay and they had to start working very quick.
The result of the pathetic management by the Minister is big holes on the floor, more than two hundred thousands people moving by bus and suffering traffic jams on the journeys, and one Minister for Transport, Magdalena Alvarez, asking to the Catalans to be patients. She seems to be laughing at us.
I think Catalans have been very patient, too much. We need to be better able to fight against Spanish manipulation. Catalans are subjected to decisions taken in Madrid. But Madrid doesn’t know our needs. I really believe in a Federal State where each region could make its own decision and also could manage its own money. Spain would work much better. So would suburban train.

Soutien à Marie-Agnès Peleran

Aujourd'hui je suis un peu touchée. Je viens d'appendre que l'amie d'Elena Atanassova, Marie-Agnès, c'est une des journalistes arrêtés au Tchad. J'ai rencontré Marie-Agnès en Bulgarie, fin avril 2006, quand on a fêté les 30 ans d'Elena.
Elle faisait partie du groupe des professionnels de l'informations qui sont allés au pays africain pour faire un reportage sur l'Arche de Zoé. Cette ONG voulait ramener en France 103 petits tchadiens qui apparemment étaient orphelins. Les membres de l'organizations, les journalistes et le pilot et les hôtesses de l'avion se sont fait arrêtés le 25 d'octobre. Tout le monde pensé que l'Arche de Zoé était une ONG honnête, mais finalement on a appris que les petits enfants ont père et mère.
Je suis convaincue que Marie-Agnès s'est fait avoir. Elle voulait adopter un enfant africain, mais elle est allée au Tchad pour faire un reportage sur les adoptions, pas pour réaliser quelque chose d'illégale.
La famille, les amis et les copains du boulot de Marie-Agnès ont commencé à écrire un blog où on peut lire tous les nouvelles sur la situations des arrêtés au Tchad. J'ai déjà signé pour demander la libération de la journaliste et ses copains et, bien évidemment, du pilot catalan et les hôtesses. Vous pouvez aussi signer à l'adresse:
http://www.soutienmapeleran.org/blog/index.php

La Castanyada versus Halloween

One of the most typical products in autumn is the chestnut. This is the fruit of the chestnut tree, which are between 20 and 40 metres in height and grow in warm countries, such as Spain. The chestnut can be toasted or cooked with sugar, like “marron glacé” in France.
Tonight, in Catalonia, we celebrate “la Castanyada”, which means the Day of the Chestnut. On All Saints eve, people used to go for a walk in their city or village and buy this product in small stalls in the street. A long time ago, “les castanyeres”, women who sell this fruit, used to wear very warm clothes and woollen hat and gloves because of the cold weather in this season. Nowadays, these women have almost disappeared and students, who want to earn some money for their student trip, have replaced them. They also wear different clothes, which are not so warm. They even wear short sleeves because the weather has also changed.
As well as the chestnuts, Catalans also eat “panellets”. It’s a kind of small, round cake made of flour, eggs, sugar, toasted almonds and some lemon. To these ingredients, you can add some other products to make different flavours depending on your preferences: you can put in chocolate, strawberries, pinions… These days, pastry shops’ windows are full of them. Sweet wine or “cava”, a kind of sparkly white wine, are the most recommended drinks to have with the “panellets” and the chestnuts.
But, since Halloween arrived in Spain, things have changed. Halloween is a celebration born in Ireland and exported to the States in the 19th century by Irish workers. This celebration has its origin in the Celtic tradition: on All Saints Eve, people decorated their houses with phantasmagorical objects because they were afraid of dead people. Now, people continue with this tradition and even children participate in this party. Little boys and girls disguise with scary clothes and go door to door to ask for some sweets.
In Catalonia, children don’t do exactly this, but they dress up for school. Then they make themselves the “panellets” and eat them with the chestnuts. So, in some schools they mix the two traditions, the Catalan one and the Anglo-Saxon one.
I don’t think it’s a good idea. In my opinion, school is more than a place to learn maths, chemistry or languages. School is an institution that has to preserve the identity of the people living in the country. In Catalonia, we have our own traditions and culture and school must show them to the newly-arrived people in the region. Catalans are open-minded, friendly and warm. This is why foreigners people feel good in our country, but our obligation is to show them our way of life and preserve traditions and culture. In a global economy, the only differentiating feature is identity.

L'Alzheimer acabarà amb naltrus

L'anunci, aquest cap de setmana, que l'expresident Pasqual Maragall pateix Alzheimer m'ha colpit. És un personatge peculiar que ha despertat en mi diverses sensacions.
Algunes vegades, m'ha semblat un polític amic i proper, amb sentit de l'humor i capaç d'aixecar passions entre els seus seguidors. En definitiva, un líder carismàtic. Un líder que, des del meu punt de vista, no mereixia ser fulminat pel PSC. Maragall és qui va portar els socialistes a la Generalitat i, en canvi, va marxar-ne escaldat.
En d'altres ocasions m'ha semblat un clown, un polític poc a l'alçada de les circumstàncies. Un clar exemple és el famós episodi de la corona d'espines: Maragall va fotografiar el president d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, amb el símbol de la passió de Crist a la sortida del Sant Sepulcre, a Jerusalem, ara deu fer dos anys. Personalment, crec que es pot fer broma de tot, també es poden dibuixar caricatures de Mahoma, però els polítics han de ser diplomàtics i, evidentment, políticament correctes. El Maragall de vegades no ho ha estat.
Tot i no ser sant de la meva devoció, reconec que m'ha afectat el seu anunci. En primer lloc, perquè tinc un tiet que ha mort sense reconèixer els seus fills, néts, nebots i germans. Ha mort deteriorat, sense controlar el seu cos. Ha mort consumit per aquesta malaltia. A més, tinc dues tietes diagnosticades d'Alzheimer, també.
En segon lloc, l'anunci de l'expresident ha despertat en mi una preocupació. En Pasqual Maragall no es distingeix precisament per la seva discreció, al contrari, es caracteritza per dir les coses tal com ragen, sense embuts. Sense anar més lluny, al mes de setembre va declarar que el president del govern de Madrid, en ZP, va posar una condició per aprovar l'Estatut de Catalunya: la dimissió de Maragall. Després del reconeixement públic de la seva malaltia temo que algun infeliç de l'aparell socialista no desacrediti algunes de les declaracions de l'expresident i les atribueixi a xacres de la malaltia.
Encara que en Maragall abandoni la política per dedicar-se en exclusiva a la seva salut, l'hem de deixar opinar a gust. Només està en una fase inicial de la malaltia i encara té el cap clar i moltes coses a dir. Malhauradament no és el cas de l'Adolfo Suárez. Sort Pasqual!

Bubbi World

Estimats tots! No sé quina és la raó del nostre trencament. Fa dies que no sé res de valtrus i em sento abandonada, buida. Ni tan sols hem discutat. Ha estat un trencament dolç, perquè segurament hem caigut en l'oblit. No desitjo que sigui definitiu, no podria suportar un allunyament, representeu massa per mi. Potser ha estat la distànica. Ella tot ho esborra. Però, jo us he estat fidel. He mirat cada nit al cel per veure els mateixos estels que valtrus. He reproduït tantes vegades el vostre nom que tothom al meu voltant sembla conèixer-vos. No recordo el darrer dia que vaig tenir notícies vostres. Em sembla una eternitat. Si he fet quelcom de malament, perdoneu-me si un perdó mereixo. Però, no puc estar sense noves dels Bubbis. L'enyorança m'oprimeix el cor.

Ich bin eine Berliner

Cap de setmana a Berlín

A tu, que no em coneixes

Quantes vegades al dia ens dirigim a una persona que no coneixem: el conductor de l'autobús, la caixera del supermercat, la veïna vella del setè que surt de tant en tant... Amb totes elles hi ha un intercanvi de paraules, un creuament de mirades i, en algun cas, una rialla. Poc més. Però, en algun moment de la meva vida m'he topat amb persones que realment hagués volgut conèixer. Gent, que per la seva manera de caminar, per la veu, o simplement per ser allà on l'he trobada, m'hi hagués agradat intimar.

Message in a bottle

Yesterday I went with some friends to the The Police concert. It was great! But, for God’s sake! I have never seen so many people together. According to the papers, there were about fifty-five thousand people. Not bad! First of all, we made a rendezvous at the Sortidor Square, in Poble Sec. David, Eline, Paula (the Argentinean girl), Frede, Martí, Sílvia, one Italian friend of hers, Mireia and I started walking from there to the Olympic Stadium all together. The main streets to arrive at the top of the Montjuïc Mountain were jammed with cars and even the motorbikes could not run. Outside the stadium, there were plenty of people trying to sell some tickets. It was worrying to see guys offering half price tickets. Nevertheless, when they bought them three months ago they thought the resale would be the best business in their whole life. The entrances were crowded and it was really difficult to walk among the people. Finally we managed to get inside. The next stop was the toilettes. Obviously, for the women’s ones there was the longest queue I have ever seen. So, I decided to go in the men’s toilettes. It was very quick. Already in the court, I met some acquaintances from Cambrils: Dani Morell and the Marina restaurant brothers. Very funny! They were with Nuri Mariné and Laura Gil, very good fiends of mine, but I didn’t see them.
Suddenly, about 30 minutes later than expected, the lights were switched off and the music started. For the entire concert I could only hear the sound because I could not see the group. I’m too small or people are too big, but I could only see rows of heads in front of me. So, for me the concert was like an “act of faith”: I must believe Sting, Andy Summers and Steve Copeland were the three on stage but I cannot swear it because during the concert I didn’t see them. I have see them only in pictures, the ones Paula took. I really enjoyed the spectacle. Sting still conserves his broken typical voice. Andy Summers was perfect on drums and the guitar sounded nice. I don’t like crowded concerts, but I have to confess that yesterday was a great day.
At the end, we met Raúl and Emma. Someone offered them tickets for free because he could not sell them. Incredible! Ryan’s was the place where we celebrated one of the best experience of our leisure.

Miscel·lània

El cap de setmana ha estat profitós.
Divendres al migdia vaig dinar amb el Quico Domènech, la Cori Sebastià, el Vítor i la Pati. Vaig convocar-los jo perquè de tant en tant m'agrada passar per Canal Reus TV i recordar vells temps. A l'arribar em vaig trobar amb una novetat: el Joan Pérez deixa la tele per anar a treballar al departament de comunicació dels socialistes de Tarragona. La feina és bona, però pel Joan representa una baixada de pantalons, ja que "no són els seus". Joan, quan es tenen dues criatures i una hipoteca és igual qui siguin els teus. Tu ets un bon professional i com a tal has d'exercir.
Els cinc vam dinar a Casa Coder, a la plaça del Mercadal. Vam menjar més que bé per 13 euros. És un lloc recomanable.
A la nit, vaig sopar a casa de la Mireia i del Dani. L'Anna Barri, el Jordi Serra i jo vam ser els afortunats de provar la deliciosa cuina que elabora la parells. Em vaig quedar gratament sorpresa dels plats que ens van preparar: tomaques farcides de formatge fresc tapades amb cogombre, pebrots del "piquillo" farcits de marisc i sèpia guisada amb rovellons. Olé! El Jordi va portar vi del Priorat i jo una botella de whisky de Malta i vam fer net. Durant el sopar vam parlar d'un tema importan: el viatge al Japó. L'amiga japonesa del Jordi, la Yumé, es casa i està convidat a l'enllaç. Aprofitant que el nen serà allà hem decidit fer-hi les vacances. Les dates fixades, en principi, són del 25 de març al 8 d'abril. Així podria estar per Setmana Santa a Barcelona i poder treballar fent substitucions.
Dissabte no vaig fer gran cosa. De bon matí, depilació a ca la Rosa i a la tarda Esclat, ja que la Júlia va guanyar un premi de dibuix en el concurs de Pintuta dels supermercats. Al pujar a l'escenari a buscar el diploma va ensopegar i es va posar a plorar. Pobreta meva, quin disgust! El Pol, després de 4 anys seguits de tenir premi, no,li va tocar res. El més curiós de tot és que el mag que animava la festa era el Gilbert, un tio d'algun poblet del Baix Camp que va guanyar els 600.000 euros al concurs "Allá tú" del Jesús Vázquez a Tele 5.
I ahir va ser un dels grans dies de l'any pel papà. Vam fer la trobada dels Estrada a la finca. La tieta Dolores i la Carme ja no van poder benir i el tiet Josep M. és mort, així que va ser una mica trist. Tot i així erem uns 40. Va estar bé, molt emotiu, sobretot quan la M. dels Àngels, en nom dels cosins, va agrair el convit del papà i va incitar a continuar la trobada tot i que els "grans" ja no hi siguin. I és que no hi ha res que duri 100 anys.

David Delfín "kills the thing he loves"

Estic escandalitzada! Els que em coneixeu sabeu que m'encanta exagerar i usar aquesta expressió sovint. L'utilitzo tantes vegades que fins i tot crec que li he fet perdre el sentit literal --ofendre la consciència d'algú amb alguna cosa immoral--. Però, avui, vull tornar a dotar de tot el seu sentit aquesta expressió i repeteixo, estic més que escandalitzada. La raó és una samarreta dissenyada pel megafashion i provocador David Delfín. He vist la Bimba Bosé desfilant per Cibeles Madird amb una samarreta llisa amb unes lletres enormes on es podien llegir les paraules "Each man kills the thing he loves" (cada home mata allò que estima). I jo em pregunto, què és el que s'estimen els homes? Em nego a pensar que s'estimen el seu gos, perquè si és així voldria dir que maten la seva mascota i seria molt trist. Aleshores, per la mateixa regla de tres, em nego a pensar que els homes s'etimen les seves dones. És més, aposto perquè les odiïn a mort. Segons el disseny del Delfín, si un home estima la seva dona la mata. I punt.

Disculpeu la reflexió, potser en aquesta prenda de vestir hi ha un missatge de crítica als assassins i de repulsa a la xacra de la violència de gènere o domèstica o com en volguem dir. Però jo no veig aquest missatge per en lloc. Ans al contrari. Veig una frase poca-solta, políticament incorrecta i amb un to irònic que no em fa riure gens. Abans de sortir a la passarel·la a ensenyar les seves creacions no hi va haver ningú que gosés dir-li al Delfín que el color de la samarreta és moníssim però que les lletres hi sobren? Una mica més de sentit comú, sisplau. O potser no em cal patir pel missatge de la samarreta, perquè com que els homes el que més s'estimen és el seu penis...

Star System Stalinià

Ahir vaig llegir a La Vanguardia una crítica de Stalin, l'adaptació que ha fet Josep M. Flotats de la novel·la "Une exécution ordinaire" de Marc Dugain. No recordo qui signava l'article, però l'autor, tot i lloar Flotats per la seva trajectòria professional deixa clar que l'actor --i director-- patina en aquest muntatge. L'obra és una reflexió sobre els dos darrers de vida del dictador Yósif Stalin. Els fets trancorren a Moscou al 1952, any en què es va produir l'escàndol de "les bates blanques": Stalin va acusar una sèrie de metges jueus de conspirar contra ell i contra la URSS. Segons el crític de La Vanguardia, Flotats interpreta un Stalin poc real, dèbil i vulnerable, i això fa que el personatge sigui poc creïble. I per què poc creïble? Doncs, perquè Stalin va ser un dictador sense escrúpols que va basar el seu poder en el terror. I, presisament Flotats no és terrorífic. No estic del tot d'acord amb el crític. Si deixem de banda la cantarella recitativa d'en Flotats, típica del gran teatre francès, a mi em sembla que el protagonista fa una intepretació magnífica del Stalin. Pels interessat podeu veure l'obra al teatre Tívoli de Barcelona.
Vaig tenir l'honor d'anar a l'estrena mundial, amb la Marta Armengou de Localia. El comentari meu va ser "si aquí cau una bomba ens quedem sense star-system català". Jo sempre fent amics... El comentari va ser políticament incorrecte, però del tot cert. Com diu Lluís Foix a la seva columna de La Vanguardia, hi havia "algun prohom de la nostra cultura i polítics". Es deixa, en Foix, un seguit de noms i nomets que no s'engloben dins d'aquestes dues categories, perquè de "prohoms" tene poca cosa: periodistes, models, actors i actrius de 2ª... En fi, tots aquells que els programes de TV3 han entrevistat 500 vegades i que ja no saben què més explicar.

Rennes, 10 ans

Il y a 10 ans, j'étais à Rennes. C'était la première fois que je devais passer autant de temps à l'étranger. Je suis arrivée à Rennes vers le premier septembre et je devais y rester jusqu'au mois de février. Finalement j'y suis restée 9 mois. Quelle bonheur! Quel ambiance! À l'époque j'étais en Sciences Po, donc j'ai eu une bourse Erasmus pour continuer mes études à l'IEP (Institut de Sciences Politiques) de la capitale de la Bretagne Française. Je n'en connaissais rien de la région, mais les gens m'ont surpris. On dirait un peu comme les catalans: d'abord un peu méfiantes et froids, mais après la connaissance le bretons sont chaleureux, sympathiques, ils aiment bien manger, danser et faire la fête. Mais, franchement, j'ai rencontré très peu de bretons. La plupart des gens que j'ai fait connaissance à Rennes étaient étrangers ou ils venaient d'une autre région française. Je garde un très bon souvenir de Rennes pour différentes raisons: j'ai rencontré plein de bons amis, j'ai appris à me démerder toute seule, j'ai appris beaucoup de choses sur l'Europe, ses gens, les relations internationales... et bien sûr parce que j'ai trouvé mon Matthi. Je suis sortie avec lui un an et trois mois, on s'aimait bien mais la distance refroidit les sentiments. Pourtant, on est toujours en contact et le premier WE du mois d'octobre je vais à Berlin pour lui rendre visite.

Toute cette histoire pour dire que j'ai proposé à Matthias, Felix, Maria, Paola et Stephan de nous retrouver à Bruxelles pour fêter les 10 ans de notre connaissance. Et. à mon avis, ça va être compliqué. À cause de mon boulot, j'ai des horaires un peu bizarres. Je travaille souvent de vendredi à dimanche, donc pour moi c'est difficile d'avoir un WE de libre pour voyager en Belgique. Pourtant, j'ai eu de la chance et j'ai tous les WE d'octobre libres, donc j'ai proposé le 13-14 pour le rencontre de la famille rennaise. Je leur envoyé un e-mail avec quelques photos drôles de notre séjour en Bretagne...
Malheureusement Felix a répondu qu'il ne peut pas, car il sera en voyage de travail. Puis, Maria et Felix ont proposé un WE du mois de novembre ou décembre, mais ils ne comprennent pas que je n'ai connais pas encore les horaires pour ces mois là? Je me sens triste et impuissante, perce que je vois presque impossible de se rencontrer tous ensemble de nouveau. Dommage!!!

Se m'apaga la veu

Estic morta de son. Avui he treballat de 6 a 14'45h i això de matinar no em prova massa. El dia ha estat dur, perquè ha faltat un tercer redactor i la Marta Blanco i jo hem estat força entretingudes. El meu horari habitual de setembre és de 7'30 a 16'15h, però la Marta me l'ha canviat per poder anar a la Dra. Arias, una foniatra. Tenia hora demanada des de fa 3 mesos per consell exprés del Dr. Oliach, el meu otorrino de Reus. La visita ha durat una hora i ha estat molt intensa. M'ha fet parlar fort, fluix, cridar, fer sons guturals... Però, el més divertit de tot ha estat quan m'ha fet cantar "Cargol treu banya", "el Gegant del Pi" i "Cumpleaños feliz". Certament, se m'ha escapat el riure. Veure'm cantar és un poema... La Dra. també ha rigut i no era per menys. M'ha fet fotos de les meves cordes bucals i al broma m'ha costat 190 euros. El diagnòstic ha estat clar: dos edemes, provocats per un problema congènit, que dificulten que les cordes es tanquin correctament. En conseqüència perdo molt d'aire al parlar i he de forçar la veu. Això provoca que parli amb un to molt alt i que em quedi afònica sovint. Conclusió: operar per treure els edemes. Primer, però, caldrà que faci recuperació i exercicis de veu amb una logopeda.

Després de la visita volia passar a veure el Pol i la Júlia, els meus nebots. Però he trucat al meu cunyat, el Joe, i m'ha dit que estaven al dentista. Aparentment, avui, era dia de metges per la família Estrada. Així que he decidit anar al gimnàs. Darrerament em canso molt, i avui he quedat literalment extenuada. A l'acabar la classe m'he revifat amb l'aperitiu que ha ofert un tal Paco, el nou propietari del restaurant del gimnàs on vaig, el Mocri, al carrer Morales de Barcelona. Un indret vell, rònec, però amb gent agradable i acollidora.

I per acabar la jornada, he fet una trucada que feia molt de temps que tenia pendent: a la Glòria de Girona. Acaba de tenir un fill, el Guillem. És tan maca la xiqueta aquesta, que estic més que segura que serà una marassa.

Tot ha començat en diumenge...

Michel est toujours au Yémen. Il est parti il y a 10 ou 12 jours, mais on dirait une éternité. Il va bien, Sanaa, la capitale, lui a beaucoup plu. Il se trouve maintenant au sud dans le golfe d'Aden à environ 200 km de Mukalla, où il fait un travail de topographe, car ils construisent un terminal gaz/pétrole. Ce n'est pas facile de bosser là-bas. Il fait trop chaud, entre 35 et 40 º. Pas mal! L'endroit où Mich bosse est comme Guantanamo, sauf que les terroristes sont à l'extérieur. Il travaille entouré des soldats et il ne peut pas sortir du camp. D'ailleurs, j'ai reçu aujourd'hui un e-mail de Camille. Son père va beaucoup mieux, après un infarctus. Je suis très contente, car elle est plus calme.

Avui fa un any de la darrera Llagostinada dels Serra. Va ser un festival. Una vegada més, vaig ser la MC, altrament dit "mestre de cerimònies": micro en mà vaig animar la vetllada. Tot i que s'ha de reconèixer que les festes de cals Serra s'animen soles. La gent hi va disposada a passar-s'ho bé, xerrar, ballar i sobretot menjar llagostins i beure bon vi. Tot és possible gràcies a l'organització: la Marta, el Pep, el Xavier (bateria de Kota Zero), el Marc i el cosí Jordi. Evidentment, hi ha moltes altres mans que hi treballen, però el pes de la festa recau en els Serra-Marco.
Fa un any, doncs, vaig conèixer el Vila, guitarra de Candymenband. La primera vegada que ens vam veure va ser un mes abans a la Nit d'Artistes, a la plaça del Setge de Cambrils, però des d'aleshores no havíem tornat a coincidir. Va ser el 16 de setembre del 2006 que ens vam tornar a veure. I des d'aleshores sóc una freaky d'Internet. El Vila, sense ell ser-ne conscient, ha estat qui m'ha despertat una curiositat brutal per la xarxa. Gràcies a ell m'he interessat pel Myspace, pel Youtube, pels Blogs, per grups de música que no sabia ni que existien... I aquí estic, amb un blog que avui s'estrena. Des d'aquí, una crida a la família Serra-Marco perquè tornin a organitzar una nova edició de la Llagostinada al seu nou tros i així poder conèixer gent interessant i passar una bona estona.